divendres, 27 de desembre de 2013

La cripta Güell, una de les perles del Modernisme

Vista general de la cripta que Gaudí va dissenyar per a la colònia Güell
Ubicada a Santa Coloma de Cervelló, la colònia Güell es va començar a aixecar al 1890 quan l'empresari Eusebi Güell va substituir la seva antiga fàbrica tèxtil de Sants (el Vapor Vell) per unes noves instal·lacions industrials al peu d'una veritable 'ciutat' de nova planta on hi residissin els treballadors de l'empresa i les seves famílies. Una 'ciutat' que disposés de tota mena de serveis; escoles, dispensari, economat, església i centre social de reunions i d'esbarjo a més d'habitatges i locals per eixoplugar els serveis administratius de l'empresa i del nucli de població. Naixia la colònia Güell, seguint un model d'organització sòcio-laboral que els anglesos ja havien posat en pràctica un segle abans.

L'indret escollit per Güell era el terreny que envoltava el mas can Soler de la Torre, construït al 1622 però que el seu pare Joan havia adquirit al 1860 perquè la família hi passés algunes temporades. Quan el projecte de la colònia es va començar a executar, el mas, adosat a l'església de la Mare de Déu dels Dolors, va quedar ubicat en un dels extrems del nucli de població, just al davant de les instal·lacions industrials. Es considera que amb aquest projecte Güell volia evitar el risc de conflictes laborals allunyant els seus treballadors de l'ambient reivindicatiu que es vivia a l'època al pla de Barcelona i als nuclis industrials del voltant, com ara Sants i Sant Andreu de Palomar. Amb doble intenció o no, el cert és que la colònia Güell dotà els seus veïns d'un espai per viure amb els serveis necessaris a tocar de les cases, carrers amples, una plaça i tot de bosc al voltant.

Eusebi Güell, hereu de l'empresa familiar en morir el seu pare al 1872, va encarregar el projecte dels diferents edificis que havien de constituir la colònia a diversos arquitectes, com ara Francesc Berenguer i Mestres, el seu fill Francesc Berenguer i Bellvehí, Joan Rubió i Bellver i Antoni Gaudí. Al de Reus li va encomanar la tasca de projectar una nova església per a la colònia, ja que el temple de la Mare de Déu dels Dolors ja se'ls havia quedat petit. L'encàrrec, Gaudí el va rebre al 1898. Fins que no se'n va posar la primera pedra (al 1908), l'arquitecte va anar fent un acurat estudi de com hauria de ser el temple; tot un joc de torres còniques, superfícies hiperbòliques i columnes de basalt inclinades. Fins i tot, en el seu taller a peu d'obra en va fer una maqueta amb cordills lligats del sostre d'on penjaven petits saquets de sorra per tensar-los al màxim. D'aquesta manera aconseguia representar tot el joc de diferents volums i superfícies que havia de tenir la futura església. Invertida, la imatge de la maqueta donava idea de l'aspecte geomètric final de l'edifici (la maqueta es pot veure a l'exposició "El Taller de Gaudí" del Museu Diocesà de Barcelona).

Maqueta de cordes amb què Gaudí estudiava volums
Antoni Gaudí projectà un temple de 2 naus disposades l'una al damunt de l'altra. L'església la va voler construir dalt un petit turonet del terreny, envoltat de pins i a l'extrem de la colònia més allunyat de la fàbrica. Hi va pensar torres laterals i un cimbori de 40 metres d'alt. Per raons que mai no s'han sabut, els Güell anunciaren al 1914 que deixaven de finançar la construcció del temple i Gaudí n'abandonà l'obra, que finalitzà 2 anys després amb l'acabament de la nau inferior; visitable actualment. La resta del projecte mai no s'executà. Des d'aleshores, a l'església se l'ha considerada una cripta, ja que un dels extrems (la part de l'altar) queda recolzat en un dels desnivells del terreny, que Gaudí va voler integrar en el projecte. El temple, beneït al 1915, conté piles d'aigua fetes amb closques marines i seients de fusta dissenyats per Gaudí mateix.






Esbós de l'església de la colònia fet per Gaudí
A l'exterior de la cripta, Gaudí va utilitzar pedra i va recórrer al trencadís
Detall del trencadís a l'exterior de la cripta
Porxo amb columnes a l'accés principal de la cripta

No era aquell el primer cop que Eusebi Güell confiava en Antoni Gaudí. Al 1884 ja li havia encarregat el disseny del nou accés a la seva finca de les Corts (consulteu l'entrada dedicada als Pavellons Güell); un any més tard li va encarregar el projecte del seu palau al carrer Nou de la Rambla (del qual també n'hi ha una entrada en aquest mateix blog) i posteriorment, al 1900, el de la urbanització de luxe que pretenia fer a la part alta de la ciutat, tot un fracàs comercial, i de la qual Gaudí tan sols en va fer la zona ajardinada (el Parc Güell). Les obres del parc s'aturaren al 1914, just el mateix any en què els Güell també ordenaren suspendre els treballs de construcció de la cripta a la colònia. Fins i tot abans de totes aquestes dates, al 1893, Gaudí ja havia treballat per a un familiar del marquès de Comillas, sogre de Güell, a la localitat càntabra d'aquest mateix nom. Aquí, Gaudí hi projectà una residència d'estiu d'estil oriental, El Capricho, que es va construir a tocar del palau de Sobrellano, on hi tenia la seva residència el marquès.

Perspectiva del sostre de la cripta

Interior de la cripta
Gaudí dissenyà una pila baptismal feta amb una closca marina


Confessionari dissenyat per Gaudí

A Santa Coloma de Cervelló, a la resta de la colònia es va construir la cooperativa de consum (on actualment hi ha la guixeta, la botiga i un centre d'interpretació de la colònia), el celler (que acull una exposició permanent), l'Ateneu Unió i el teatre Fontova (locals annexos ubicats a la plaça Joan Güell), ca l'Ordal (on hi vivien les 3 famílies que havien de prendre cura de les terres cultivables de la zona), l'antic convent de les monges carmelites de Sant Josep (on les religioses cuidaven de la gent gran, els malalts i els infants perquè les mares puguessin treballar a la fàbrica), el centre Sant Lluís (on s'hi feien representacions teatrals, jocs i catequesi; transformat avui dia en un centre cultural), la casa del secretari de la colònia, ca l'Espinal (on hi vivia l'administrador de l'empresa) i l'escola amb la casa del mestre a tocar.

Centre Sant Lluís
Part posterior de Ca l'Ordal
Cal Metge

dilluns, 16 de desembre de 2013

Sant Cugat del Vallès recupera el celler modernista de Cèsar Martinell

El celler modernista de Sant Cugat del Vallès va tornar a obrir les portes divendres al vespre, ara transformat en nova subseu del museu de la ciutat. El celler, projectat per l'arquitecte Cèsar Martinell, acull des d'ara una exposició en què s'explica l'origen de l'edifici, la història de la cooperativa que el va fer construir i el procés de fabricació del vi, tasca per a la qual va ser aixecat al 1921. L'Ajuntament preveu utilitzar-lo també com a sala polivalent, on s'hi programaran des de concerts fins a tallers per a infants.

El celler es va contruir al 1921 per encàrrec de la cooperativa de pagesos i propietaris rurals de Sant Cugat

Imatge del lateral de l'edifici
El propietari del celler va ser el Sindicat Vitivinícola i Caixa Rural de Sant Medir, una cooperativa fundada el 1921 per 51 homes entre els quals hi havia parcers, arrendataris, petits propietaris de terres i algun hisendat que volien unir esforços per produir i comercialitzar vi. Van encarregar el projecte a Martinell, que s'havia especialitzat en aquesta mena d'edificis. Ja en aquella època, l'arquitecte havia fet els cellers cooperatius de Falset, Gandesa, Montblanc, Pinell de Brai i Rubí, entre d'altres.



Façana del carrer Sant Medir

Les desavinences van fer que alguns socis cooperativistes abandonessin la societat i retiressin les seves aportacions econòmiques. El projecte de construcció del celler se'n va ressentir, però malgrat tot, va començar a tirar endavant amb les obres de l'edifici on s'havia de fer la producció del vi; el que tot just s'acaba de recuperar. Els cooperativistes van decidir aleshores anar fent la resta del projecte per etapes. Tot i això, els altres edificis que es van anar construint amb el temps, destinats a la fermentació i la conservació del producte final, ja no van seguir el projecte original de Martinell. Van ser enderrocats un cop la cooperativa va tancar portes definitivament al 1988, no sense abans cedir l'edifici a la ciutat. Així doncs, es conserva el cent per cent del que es va construir seguint el projecte de Martinell. Únicament s'han perdut les tines que també havia dissenyat l'arquitecte per al conjunt. L'edifici va ser rehabilitat amb fons del Ministeri de Foment; unes obres que es van perllongar durant 10 anys per diferents problemes administratius.

La sala d'elaboració del celler es caracteritza per l'amplitud d'espai i els arcs parabòlics
El celler destaca per l'amplitud de l'espai, requisit indispensable segons l'enologia científica per fabricar vi de qualitat i de manera acurada. Es necessitaven edificis diàfans i airejats. La producció de vi, a més, exigia habilitar espais de treball en diferents nivells, ja que el procés es basa en la progressiva caiguda del most a mesura que se'l va tractant. En el nivell superior, per exemple, s'iniciava el procés amb el trepitjat del raïm, cosa que feien unes màquines especials. El most que en sortia el recollien unes vagonetes. En l'exposició permanent que tot just s'acaba d'inaugurar, es pot veure un exemplar d'aquesta maquinària. En els nivells inferiors s'ubicaven les premses hidràuliques.

En els nivells superiors hi havia les trepitjadores i les vagonetes
Martinell va dissenyar una nau d'obra vista amb arcs catenaris i coberta de volta catalana feta amb maó. Els arcs ja els havia emprat als cellers de Gandesa i Sant Guim de Freixenet. Tot plegat donava a l'edifici una aparença que justificava el sobrenom amb què es coneixia aquesta mena de construccions industrials a l'època; les catedrals del vi. La volta catalana de Sant Cugat del Vallès té la particularitat que Martinell no la va dissenyar en blocs rectangulars, com era habitual en altres obres, sinó en seccions quadrades. Per als experts, l'arquitecte va aconseguir fusionar els criteris arquitectònics d'Antoni Gaudí amb la racionalitat que va imposar el Noucentisme. El de Sant Cugat del Vallès, va ser un dels darrers cellers dels 24 que va projectar Cèsar Martinell entre 1918 i 1922. L'edifici va ser declarat Bé Cultural d'Interès Local per la Generalitat de Catalunya.

Web del Celler Modernista de Sant Cugat del Vallès

Martinell va projectar una coberta de volta catalana en seccions quadrades 

dissabte, 7 de desembre de 2013

El Gaudí Centre de Reus dedicarà un nou espai a Domènech i Montaner i al Modernisme escampat per tota la ciutat

El museu Gaudí de Reus dedicarà l'any que ve un nou espai expositiu que relacionarà la figura d'Antoni Gaudí amb la de Lluís Domènech i Montaner i aprofundiarà en la resta d'obres modernistes que hi ha a la ciutat. L'espai, que s'ubicarà a la primera planta del museu, durà per títol "Gaudí i el Modernisme a Reus". Segons el programa previst, al qual ha tingut accés l'agència Europa Press, els treballs per habilitar-lo començarien el proper mes d'octubre de 2014. La previsió és tenir-lo llest el 15 de desembre.

El discurs museístic d'aquest nou espai s'articularà al voltant de 3 eixos. En primer lloc, els visitants accediran a la secció "De Gaudí a Domènech i Montaner", on s'explicarà la mort de l'arquitecte de Reus i l'eclosió del barceloní, que també va deixar la seva emprempta a Reus amb obres importants, com l'Institut Pere Mata, la Casa Gasull, la Casa Rull i la Casa Navàs, ubicada a molt pocs metres del museu. La relació de Domènech i Montaner amb Reus és precisament l'eix vertebrador del segon punt d'aquest nou espai, que es titularà "Domènech i Montaner i la configuració del Reus modernista". Finalment, els visitants trobaran la secció "Reus, la ciutat modernista del segle XXI", que presentarà les obres d'aquest estil que hi ha a la capital del Baix Camp i que formen part de la Ruta Modernista, explicarà els treballs de conservació que se'n fan de totes elles i el seu context actual, dins d'una ciutat moderna.

Els treballs per crear aquesta mostra permanent els coofinançaran a parts iguals l'Ajuntament de Reus i el Fons Europeu de Desenvolupament Regional, i suposaran una inversió total de 413.000 euros. Igual que la resta del museu, aquesta nova zona disposarà també de les tecnologies audiovisuals més avançades. El Gaudí Centre es va crear apostant per nous formats explicatius per fer més entretinguda la seva visita. Així, s'han recreat al seu interior diverses obres d'Antoni Gaudí, com la cúpula de la cripta Güell, xemeneies de la Pedrera, la galeria de columnes del Park Güell i l'estudi que l'arquitecte tenia a la Sagrada Família.




dijous, 21 de novembre de 2013

Un consell d'experts i propietaris impulsarà el llegat d'Antoni Gaudí

El conseller de Cultura de la Generalitat de Catalunya, Ferran Mascarell, ha anunciat avui la creació d'un consell de propietaris i d'experts que tindrà per objectiu reforçar la promoció de l'obra d'Antoni Gaudí com a subjecte cultural i turístic. L'organisme reunirà propietaris d'obres de l'arquitecte i entitats que estudien la figura i el llegat del reusenc. La idea de constituir aquest consell va sorgir arran dels treballs que ha fet l'Ajuntament de Mataró per conservar i donar a conèixer l'obra de Gaudí ara que és a punt de complir-se el 130è aniversari de la nau de la Sociedad Cooperativa Obrera Mataronense, el primer projecte que va fer l'arquitecte català un cop llicenciat. Per commemorar l'efemèride, l'Ajuntament de la capital del Maresme ha impulsat la Declaració de Mataró, que es signarà el proper dissabte. En ella, propietaris d'onze de les obres més representatives de l'arquitecte i 6 entitats que estudien la figura de l'artista es comprometen a treballar conjuntament per conservar, mantenir i divulgar l'obra de Gaudí amb accions conjuntes. Així, ja s'ha proposat crear un web i preparar una guia, a més de garantir l'intercanvi de coneixements a mesura que s'investiga més l'obra de Gaudí. El consell, que es crearà mitjançant un decret del Govern, s'encarregarà de materialitzar l'esperit contingut a la Declaració.

Antoni Gaudí
La nau que Gaudí va fer a Mataró i que avui encara es conserva, forma part d'un conjunt industrial per a la fabricació tèxtil que incloïa també cases per a obrers i uns lavabos. Les cases ja han desaparegut. En el projecte inicial, Gaudí també havia previst que s'hi aixequés un casino i la casa del porter, obres que no es van arribar a fer mai. La nau, rehabilitada al 2002 després de molts anys d'abandonament, estava destinada al blanqueig de cotó. Destaca per l'espai interior, amb arcades parabòliques fetes amb fusta. Va ser declarada Bé Cultural d'Interès Nacional al 1969. Actualment, la nau té ús estrictament cultural, ja que acull la col·lecció d'art contemporani de Carmen i Lluís Bassat.


Per commemorar el seu 130è aniversari, Mataró ha previst un calendari d'activitats que es duran a terme fins al proper estiu. Inclouran visites a la nau, conferències, seminaris temàtics, tallers per a escolars, l'edició d'una guia monogràfica sobre l'edifici i el seu entorn industrial i la producció d'un audiovisual. Els actes clouran amb la inauguració d'una exposició de les col·leccions fotogràfiques que sobre l'obra d'Antoni Gaudí van fer Francesc Català-Roca, Ramon Manent i Joaquim Gomis. Gomis fotografià l'obra de Gaudí entre 1930 i 1958, i va arribar a publicar 2 llibres temàtics sobre l'arquitecte, al 1955 i al 1996 (La Sagrada Família de Antonio Gaudí i Atmòsfera Gaudí, respectivament). Català-Roca, distingit amb la Creu de Sant Jordi, va fer al 1988 una exposició de fotografies seves sobre l'obra de Gaudí a l'Institut de'Estudis Vallencs. El mataroní Ramon Manent és un altre apassionat del treball de Gaudí. Ha publicat també llibres monogràfics sobre el Palau Güell i la Pedrera, així com guies d'exposicions de la seva obra.

diumenge, 27 d’octubre de 2013

Casa Sayrach, l'obra que posava punt final al Modernisme català

Ubicada a la cruïlla de l'avinguda Diagonal amb Enric Granados (Barcelona), la Casa Sayrach és considerada com la darrera obra del Modernisme català. L'edifici, acabat al 1917, s'ianugurava en un moment en què aquest corrent arquitectònic ja havia deixat pas al Noucentisme. La Casa Sayrach es va projectar com a bloc de vivendes particulars. És obra de Manuel Sayrach i Carreras, nascut a Sants al 1886. L'arquitecte va viure al pis principal de la finca. Al 1926 es va acabar la Casa Montserrat, projectada també per Sayrach. És just al costat, però al carrer Enric Granados. També es tracta d'un edifici d'habitatges, el disseny del qual Sayrach va dedicar a la seva esposa, Montserrat Fatjó del Xiprers, amb qui s'acabava de casar.

Casa Sayrach, a Diagonal - Enric Granados

Ambdós edificis reflecteixen la particular concepció arquitectònica de Sayrach, que d'altra banda mostra una clara influència d'Antoni Gaudí en l'àmbit ornamental. En un text acabat al 1909 però mai publicat ("L'arquitectura nova"), Sayrach ja explicava que l'arquitecte havia de buscar la seva inspiració en la natura. D'aquesta manera, proposava crear l'estil catalaúnich, és a dir, un corrent arquitectònic català i únic que es basés en l'observació del paisatge propi del país. La Casa Sayrach i la Casa Montserrat en són la mostra.

A l'esquerra, la Casa Montserrat; a la dreta, Casa Sayrach

L'accés a la Casa Sayrach recorda la nau central d'un petit temple. Columnes a banda i banda, una petita 'capella' a la dreta (un racó que condueix a un dels habitatges de la finca) i una altra al fons, a l'esquerra, on l'arquitecte hi va projectar l'escala i l'ascensor. Al lloc que li pertocaria a l'altar, hi va fer un petit jardí, inexistent avui dia. Les formes escultòriques evoquen el mar; espirals que vindrien a representar l'esquelet d'una balena; ondulacions que representen les aigües deixades a la sorra pel pas del mar després d'una onada; petites incrustacions de colors que ens recorden les pedres arrodonides per la força del mar; i també al sostre, la petjada d'una gran petxina.

L'ascensor, de la Casa Sayrach, al fons del hall d'entrada a l'edifici
Els sostres de la Casa Sayrach, tot un catàleg de formes inspirades en la temàtica marina
Sostre al hall d'entrada a la Casa Sayrach
Casa del porter a la Casa Sayrach

A la Casa Montserrat, tampoc no hi falten les mateixes referències. Al sostre del vestíbul d'entrada a l'edifici, molt més petit que no pas el de la Casa Sayrach, l'arquitecte hi ha fer el que bé podria representar un corall. A les parets laterals, però, hi ha representar un parell de telons fets amb escaiola; clara referència al món del teatre, del qual sayrach n'era un apassionat. De fet, Manuel Sayrach també era dramaturg i va escriure poesia lírica. Al sostre encara avui es poden veure les inicials dels esposos, M i M. El puntet de la 'i' és una estrella de mar.

Casa Montserrat; a les parets, cortines de teatre; al sostre, formes de corall
Sostre al hall d'entrada a la Casa Montserrat

Hi ha qui també veu en la decoració de totes dues cases un simbolisme de caire més filosòfic. Per exemple, a la Casa Montserrat, just a la part de dalt de la caseta del porter, entre dues columnes jòniques hi ha un arbre amb tot de branques que es van bifurcant. Això, segons alguns crítics, representaria tots els coneixements que va adquirint la persona al llarg de la seva vida i que acaba configurant-ne la personalitat. Ambdós edificis estan dividits per uns columna a tota l'alçaca que representa el Cordó de Sant Francesc, que aquest ordre religiós va triar com a cinturó de l'hàbit dels seus monjos.

El Manuel Sayrach arquitecte només va deixar dues obres més, a part d'aquests edificis. Es tracta del monument al Sagrat Cor, a Moià, i el panteó familiar al cementiri Nou de Barcelona. Malauradament, als 60 es va enderrocar la Torre dels Dimonis, la finca d'estiueig de la família a Sant Feliu de Llobregat, de la qual ell mateix en va projectar la reforma al 1909, quan encara estudiava Arquitectura. Hi destacava el mur perimetral del recinte, on va representar els set dies de la Creació amb l'ús de miralls, vidres de color i carbó entre d'altres materials, utilitzant la tècnica del trencadís gaudinià. La família encara conserva un plec amb més de 2000 dibuixos de projectes que va pensar al llarg de la seva vida, que tot i això mai no es van realitzar. Sayrach també va dissenyar mobles, tipografies, escenografies i fins i tot redactà per a Francesc Macià un projecte de república integrada per diferents estats ibèrics.


dissabte, 19 d’octubre de 2013

I aquest cap de setmana, torna el 48h Open House

Per quart any consecutiu, Barcelona viurà aquest cap de setmana el 48h Open House, Festival d'Arquitectura. El certamen, que va començar el 1992 a Londres i s'ha estès a poc a poc a altres ciutats com ara Nova York, Dublín, Galway i Tel Aviv, programa un parell de jornades de portes obertes a 150 edificis emblemàtics de la ciutat. Aquest any, a més, s'ha convidat a afegir-s'hi a Santa Coloma de Gramenet, que obre les portes de l'antic recinte de la Clínica Mental, entre d'altres propostes.

L'Open House programa visites al matí i a la tarda de dissabte i diumenge
Des d'aquest dissabte al matí i fins a demà diumenge al vespre, es podran visitar de franc edificis emblemàtics de tot Barcelona, com ara l'Arc de Triomf, el Cercle del Liceu, l'Ateneu Barcelonès, el Círculo Ecuestre, la Casa Àsia, l'Ajuntament de Barcelona, el Mercat del Born i el de Santa Caterina o la nova seu de la Filmoteca de Catalunya. En total, edificis de tots els districtes de la ciutat, d'ús públic i privat i de diferents estils arquitectònics. En podeu consultar el menú i els horaris de visita de tots els edificis al web del certamen.


Els visitants dels edificis podran participar en 2 concursos de fotografies fetes en qualsevol de les cases. Un d'ells, per a usuaris d'Instagram, amb la temàtica "Els interiors de Barcelona", i l'altre, l'Open Foto Premi Josep Llobet, que s'obre a fotografies que captin perspectives generals o detalls de qualsevol dels edificis. 

dimarts, 15 d’octubre de 2013

El recinte modernista de Sant Pau obrirà de nou al 2014

El recinte modernista de l'Hospital de Sant Pau obrirà les seves portes a primers de 2014, tot i que les obres de rehabilitació del conjunt encara no estaran del tot acabades. Així, quan d'aquí a uns mesos l'obra de Domènech i Montaner torni a obrir les seves portes, encara s'estaran fent obres al pavelló de Sant Salvador i quedaran pendents les de 5 pavellons més: el Montserrat, el Carme, el Puríssima, el Sant Rafael i l'interior del central (el d'Operacions). Els altres 6 (Sant Jordi, Santa Apol·lònia, Sant Leopold, la Mercè, Sant Manuel i el d'Administració) estaran, però, del tot acabats.



Igualment és previst que aleshores ja hagin finalitzat les obres de renovació de les instal·lacions, els treballs de geotèrmia, la consolidació dels túnels, la millora de les sales subterrànies i l'enjardinament central de tot el recinte. Les obres de rehabilitació van començar al 2009 i han suposat una inversió total de 71 milions d'euros, finançats per la Unió Europea, els governs central i de la Generalitat, l'Ajuntament i la Diputació de Barcelona i la Fundació Privada Hospital de la Santa Creu i Sant Pau.

El vell Sant Pau passarà a ser un potent campus de coneixement d'abast internacional. En els diferents edificis del conjunt hi tindran la seva seu l'Institut Internacional de la Universitat de les Nacions Unides, la Casa Àsia, l'Institut Forestal Europeu, el Programa de Perfils de Ciutats Resilients de les Nacions Unides-Hàbitat (que treballa per minimitzar els efectes dels terratrèmols i les inundacions) i el Global Water Operators Partnership Alliance (dedicada a les polítiques aqüíferes).

Influït per les teories sobre higiene i salut pública aplicades a l'urbanisme que començavent a circular a l'època, Domènech i Montaner va projectar el conjunt com a una ciutat-jardí. Inicialment, havia pensat fer-hi 48 pavellons, però l'esgotament dels fons destinats a la construcció del recinte van obligar a revisar i retocar el projecte a la baixa. L'arquitecte va pensar cada pavelló de forma independent als altres, però tots estan connectats per galeries subterrànies. Cadascun d'ells es va destinar a usos sanitaris diferents. La construcció del conjunt es va iniciar al 1902 i les obres es van perllongar fins al 1913. L'obra va ser declarada Patrimoni de la Humanitat per la Unesco al 1997. El fill de l'arquitecte, Pere Domènech i Roura, es va fer càrrec de l'ampliació del recinte al 1920, amb la construcció de 6 edificis més. Al 2009, però, el conjunt va tancar les portes per ser rehabilitat tot just després que s'estrenés el nou recinte hospitalari de Sant Pau un pèl més al nord, a tocar del Guinardó.

L'antic hospital es pot visitar cada dia de la setmana en el marc de la Ruta del Modernisme. Entre les 10.00h i les 12.30h es fan fins a 7 visites guiades en català, castellà, anglès i francès. 


divendres, 11 d’octubre de 2013

Campanya internacional a favor de la recuperació dels Pavellons Güell

Els Pavellons Güell de Barcelona han estat inclosos a la llista bianual del World Monuments Fund (WMF), entitat sense ànim de lucre i amb seu a Nova York dedicada a la protecció de monuments d'arreu del món en perill pel seu mal estat de conservació. En la llista per a 2014 que acaba de fer pública l'organització també s'hi han inclòs la ciutat de Venècia, el centre històric de l'Aquila, a Itàlia (afectat per un terratrèmol el 2009) i les zones malmeses pel sisme i el posterior tsunami de Japó de 2011.

Cartell promocional de la campanya a favor dels Pavellons Güell
La inclusió dels Pavellons Güell en la llista del WMF permetrà internacionalitzar la causa de la seva protecció, podent rebre fons directes de l'organització, d'altres entitats i també de particulars a partir de 50 dòlars. La candidatura d'aquest monument a ser inclosa a la llista de l'organisme mundial va ser oficialitzada a partir de la proposta que en va fer la catedràtica de la Universitat de Barcelona (UB), Mireia Freixa. Actualment, la UB, propietària dels Pavellons, i l'Ajuntament de Barcelona treballen en un projecte conjunt per recuperar la zona tant des del punt de vista arquitectònic com d'usos.

Així, el projecte preveu regenerar el jardí, rehabilitar els edificis que constitueixen el conjunt arquitectònic i substituir els murs perimetrals del recinte per uns altres que permetin contemplar l'interior del monument des del carrer. Pel que fa als usos, es treballa amb una bateria d'activitats acadèmiques i culturals per tal que la ciutat pugui gaudir dels Pavellons, que actualment es poden visitar com a part de la Ruta del Modernisme.

La llista del WMF es va començar a elaborar al 1996. Des d'aleshores ha inclòs 740 monuments de 133 països. Entre ells, anys enrere ja s'hi van incloure la Sagrada Família, la Fundació Joan Miró, el barri del Cabanyal, a València, l'aqüeducte de Segòvia, el barri de l'Albaicín, a Granada, la biblioteca de la Universitat de Coimbra (Portugal), l'Ajuntament de Sarajevo, els centres històrics de Mostar (Bòsnia Hercegovina) i Buenos Aires i les estàtues budistes de Bamiyan (Afghanistan), destruïdes pel règim talibà.

dilluns, 7 d’octubre de 2013

Camprodon, el Modernisme del Pirineu

Camprodon va ser una de les destinacions favorites d'estiueig de la burgesia barcelonina de finals segle XIX i començament del segle XX. Era l'època en què els metges recomanaven gaudir de la natura, l'aire fresc i el poder curatori de les aigües. El tren havia arribat a Sant Joan de les Abadesses un parell d'anys abans. Bartomeu Robert, més conegut com a Doctor Robert, que arribà a ser alcalde de Barcelona al 1899, va ser el pioner de la colònia d'estiueig que a poc a poc es va anar formant en aquesta vila del Ripollès. Era l'amo de can Pujol, al carrer Freixenet, 46; una finca de finals segle XIX amb tres nivells a la qual se li va afegir una nau industrial al 1956 per acollir la planta de fabricació de les galetes Pujol. Des de Camprodon, el Doctor Robert escrivia articles per a La Vanguardia, on reclamava la importància de millorar la salubritat de les ciutats i l'educació en els bons hàbits d'higiene per evitar infeccions i malalties. El passeig de la Font Nova primer, i més tard el passeig Maristany, van ser els indrets escollits per les famílies benestants de la capital per aixecar les seves mansions. 

Els testimonis d'aquella època estan catalogats per l'Ajuntament de Camprodon. Al carrer València, principal eix comercial de la vila, es va aixecar al número 44 la Casa Surís, o de les Monges, perquè al 1935 va ser adquirida per la congregació de l'Immaculat Cor de Maria. Projectada per l'arquitecte sabadellenc Josep Renom i Costa (autor, entre d'altres obres, del Mercat Central de la seva ciutat), i construïda segons dades oficials als volts de 1912, va ser pensada com a residència familiar. Es va construir amb dos nivells, tot i que en una obra posterior se li'n va afegir un tercer. Les obres també van desfigurar l'aspecte original de la façana del carrer València; per habilitar com a farmàcia l'espai dels baixos, es va sacrificar una finestra arcada amb quatre columnes. Can Surís té triple façana; la ja esmentada del carrer València, la posterior, que dóna al riu Ritort, i la del petit carrer lateral que les connecta. La façana és d'obra vista, feta amb mamposteria irregular. A la meitat de la planta baixa, al carrer València, encara es conserva una sanefa feta amb ceràmica vidriada.

Can Surís, façana que dóna al riu Riutort

També al carrer València, al número 28, hi ha Can Vila, que durant anys va ser la seu de Telefónica a Camprodon. L'edifici, de planta baixa i 3 nivells, té una tribuna, balcons amb baranes de ferro forjat i un pinacle coronant el xamfrà. És obra d'Antoni Coll i Fort, que va obtenir la Medalla de Bronze a l'Exposició Internacional de Barcelona de 1888. Al número 46 es pot veure Can Blanch, declarada Bé Cultural d'Interès Local. Es desconeix l'arquitecte que la va projectar. Tot i que ha perdut algun dels seus elements originals, encara s'hi pot veure el balcó de fusta blanca coronat amb un plafó decoratiu de ceràmica. L'edifici no és ben bé modernista però conserva algun trets d'aquest corrent.

Can Blanch, al carrer València, principal eix comercial de Camprodon

A la plaça del Doctor Robert, número 3, hi ha l'edifici de l'antic Hotel Rigat (avui, Hotel de Camprodon), projectat per Juli Maria Fossas Martínez. Fossas va ser l'arquitecte municipal de Malgrat de Mar, el Masnou i Arenys de Mar. L'hotel es va inaugurar al 1916. Consta de planta baixa més 3 pisos. Les baranes dels balcons són de ferro forjat. Posteriorment, a l'entrada se li va afegir una marquesina d'inspiració art-déco, encara avui molt ben conservada. Al costat mateix, poc després s'hi va construir un edifici on hi va haver l'antic cinema Rigat. Projectat igualment per Juli Maria Fossas, la construcció consta de planta baixa més 2. Destaca el diferent estil de les obertures exteriors de cada nivell; arcs adovellats a la planta baixa, finestres quadrades a la primera i arcs romànics a la superior. Hi ha qui assegura que el seu estil recorda el de Puig i Cadafalch.

L'edifici on hi havia l'Hotel Rigat és en ple centre de la vila

Can Roig és la joia més malmesa del Modernisme de Camprodon. Ubicada al número 19 del carrer Freixenet, la finca va ser la residència d'estiueig del doctor Emerenciano Roig Bofill, cunyat del doctor Robert. Junts, un i altre, van publicar el primer tractat sobre afeccions gàstriques que es va fer a Espanya. Can Roig és un palau amb 2 torres, una de planta circular i una altra de quadrangular. Consta de soterrani, planta baixa, primer pis i golfes. La teulada de les torres es va fer amb ceràmica vidriada; és un dels pocs elements que es conserven millor, de tota la finca. Façana amb pedra natural i artificial i elements de ferro forjat. A la planta baixa es va habilitar un gran saló amb una llar de foc amb escultures gòtiques; el conjunt, però, està molt malmès. El palau el va projectar al 1900 Simó Cordomí i Carrera, nascut a Olot, d'on va ser arquitecte municipal entre aquest mateix any i 1902. En aquest període, Cordomí va fer la reforma del Teatre Municipal i diverses finques modernistes al passeig Barcelona de la seva ciutat. Al 1902 va passar a ser l'arquitecte municipal de Granollers, on va dissenyar la reforma de l'edifici consistorial, que encara avui és una de les joies modernistes de la capital vallesana. Can Roig es troba en molt mal estat de conservació. Actualment, les autoritats municipals estan fent estudis per recuperar-lo.

Lamentablement, Can Roig es troba avui dia en un estat de semiruïna

La finca té dues torres; una de planta circular i una altra de quadrangular

Molt a la vora, al número 15 del mateix carrer, hi ha Can Cabot. Tot i no ser modernista, la finca és obra del prestigiós arquitecte Enric Sagnier i Villavecchia, un dels noms propis més importants d'aquest corrent a Catalunya. Sagnier va fer, entre d'altres projectes, el de la Casa Arnús de Barcelona, l'edifici de la Caixa de Pensions a Via Laietana, l'església i el convent de Pompeia, el temple expiatori del Tibidabo i col·laborà amb Josep Domènech i Estapà en el del Palau de Justícia. Can Cabot es va construir entre 1900 i 1905. Es tracta d'un xalet amb planta baixa, pis i golfes, sense balcons i amb una estructura molt senzilla.

Altres traces d'aquell passat de burgesos estiuejant a Camprodon es troben al passeig de la Font Nova i al passeig Maristany. A la Font Nova, les primeres cases es construïren a finals del segle XIX, com ca n'Oliveda, el Casal i, uns metres més endavant però ja al carrer Ignasi Casabó, can Vincke. Ca n'Oliveda va ser el primer xalet d'estiueig que es va construir a Camprodon; al 1880. El Doctor Robert conegué Camprodon gràcies a aquesta família un parell d'anys després. El Casal es va acabar al 1883. Actualment dividida en 3 propietats, va ser projectada com a vivenda unifamiliar per Josep Vilaseca i Casanovas, autor de l'Arc de Triomf de Barcelona. El seu primer propietari va ser Luís Pomar, consogre de l'empresari Francesc Carles Maristany, que es féu construir la seva pròpia mansió al passeig que du el seu nom. Can Vincke data de la darrera dècada del segle XIX; no se'n sap exactament l'any ni tampoc qui en va fer el projecte. La façana principal té un frontó de fusta ornamentada. Actualment està deshabitada.
El Casal, projectada per Josep Vilaseca i Casanovas 

Can Vicke, al carrer Ignasi Casabó

El primer xalet que es va construir al passeig Maristany va ser el de l'empresari cotoner Francesc Carles Maristany i Garriga, al primer terç del segle XX. Maristany va urbanitzar el passeig essent Bernardino Martorell l'arquitecte municipal de la vila. Es tracta d'un elegant bulevard amb un passeig central de gespa de 20 metres d'amplada envoltat d'immensos faigs, castanyers i plàtans. Després de can Maristany, en el passeig s'aixecaren unes altres mansions senyorials, com ara can Farres, can García-Nieto, can Guasch, can Font de Dalt o la casa Ballvé entre els anys 30 i els 60 del segle passat.


divendres, 21 de juny de 2013

CaixaFòrum inaugura 'Japonisme', una mostra sobre la influència de l'art japonès en el de casa nostra

Imatge principal del díptic de Japonismes

Siegfried Bing va ser un marxant d'art alemany nacionalitzat francès. Va dirigir l'empresa familiar, que es dedicava a importar productes orientals i a exportar mercaderies franceses al Japó. Va ser en l'època de l'emperador Meiji, en què el país asiàtic s'obrí a Occident deixant enrere un llarg període d'aïllament i d'organització feudal en què l'autèntic eix del poder polític eren els generals de l'exèrcit; els shogun. Bing es va especialitzar en art oriental, que feia arribar a França i fins i tot als Estats Units. Entre els seus clients hi havia col·leccionistes privats i museus. D'aquesta manera, Bing va obrir de bat a bat les portes d'Occident a l'art asiàtic i va contribuir a crear un mercat mundial d'obres. L'arribada de creacions artístiques de tota mena fetes al Japó va donar pas a un altre fenòmen; el japonisme; terme encunyat per l'historiador francès Jules Claretie al 1872. És a dir, en paraules de l'historiador de l'art Ricard Bru, la "fascinació, l'atracció i les descobertes" mútues entre els artistes occidentals i els japonesos. Així, París va ser la porta d'entrada a Europa de tot aquell corrent continu d'inspiració, però alhora, porta de sortida i de difusió arreu d'aquelles obres arribades de tan lluny . Els tentacles del japonisme, per tant, també arribaren a casa nostra, influint una generació sencera d'artistes que, amb aquesta base, més tard conformarien el nucli dur del Modernisme català. Al 1880, Barcelona tenia ja algunes botigues d'art oriental amb més d'una sucursal arreu de l'Estat, ajudant d'aquesta manera a crear importants col·leccions com la de Josep Mansana, on hi havia força peces del dibuixant, pintor i gravador japonès Katsushika Hokusai.

Maria Rusiñol al Cau Ferrat, obra de Santiago Rusiñol de 1894

Amb l'objectiu d'estudiar aquesta atracció per l'art japonès i la seva influència en els nostres artistes, CaixaFòrum acaba d'inaugurar l'exposició Japonisme, la fascinació per l'art japonès, que es podrà visitar a l'antiga fàbrica Casaramona fins al proper 15 de setembre. Comissionada per Ricard Bru, la mostra ens apropa més de 300 peces que inclouen pintures, porcellanes, estàtues, vanos, joies, cartells, làmpades, biombos, llibres, fotografies i mobiliari, entre d'altres. Peces, en alguns casos, que es mostren per primer cop, perquè pertanyen a col·leccions privades de diversos països; d'Itàlia, Bèlgica, el Regne Unit, França, els Estats Units i, òbviament, del Japó. Obres fetes per artistes japonesos però també peces fetes pels creadors de casa nostra que mostren la clara influència rebuda pel descobriment de la manera de fer dels nipons. I és que aquesta atracció pel Japó va acabar generant un nou corrent artístic; l'esteticisme. Els experts asseguren que els artistes occidentals es van deixar seduir per les formes, les tècniques, les temàtiques i els formats dels creadors japonesos. S'introdueix una nova manera de pintar; sense simetries. Es recreen paradissos naturalistes i formes naturals esveltes que es troben en el Modernisme posterior.


L'exposició ens parla i ens ensenya part de la creació artística catalana de l'època feta amb l'empremta d'aquesta atracció per tot el que arribava del Japó. Gaspar Homar dissenyà motius orientals en alguns dels seus mobles; igual que Francesc Vidal i Jevellí, de qui s'exposen una tauleta i un penja-roba de finals del segle XIX. També podem admirar vitralls d'Antoni Rigalt, autor de la cúpula de vidre del Palau de la Música, entre d'altres obres seves de renom. Els pintors Santiago Rusiñol, Joaquim Mir i el basc Adolfo Guiard van estudiar les tècniques que els artistes asiàtics havien utilitzat per fer estampes, un tipus de gravats molt popular en aquell país entre els segles XVII i XX. De Rusiñol, a la mostra podem veure el quadre Interior del Cau Ferrat amb la nena Maria Rusiñol (1894), on la petita (filla del pintor) ens ensenya un biombo japonès del segle XVIII. Els pintors Hermen Anglada Camarasa i Lluís Masriera tampoc no van ser aliens al japonisme. A la mostra podem contemplar el famós quadre Ombres reflectides que aquest darrer va fer al 1920. Francesc Masriera, oncle de l'anterior, també es va deixar seduir per l'art japonès; a la mostra del CaixaFòrum es pot veure el seu oli Després del ball, de 1886. Precisament els Masriera varen ser uns importants col·leccionistes d'art asiàtic, igual que Josep Mansana. Moltes de les peces les van exposar al seu taller del carrer Bailèn, que es va transformar en museu d'art al 1913 (Retalls del Modernisme en va fer una entrada el passat mes de gener; Taller Masriera) Un immens Buda del segle XVII pertanyent a la col·lecció familiar s'exposa a Japonisme, així com un dels catàlegs de les obres d'art oriental que els Masriera van exposar al seu museu. També podem veure a l'exposició el catàleg de peces japoneses a la venda als Grandes Almacenes El Siglo, de Barcelona, on hi figuren fanals fets amb paper seda, a 4 pessetes, i gerros de porcellana a la venda des de 6 pessetes.

Paral·lelament a l'exposició, CaixaFòrum ha programat un cicle de cinema japonès i concerts de música electrònica.

diumenge, 16 de juny de 2013

Barcelona restaurarà l'arc modernista del Mercat de la Boqueria

L'Ajuntament de Barcelona restaurarà l'arc modernista que hi ha a l'entrada principal del mercat de la Boqueria des de les Rambles. Les obres, que estan pendents de trobar una empresa patrocinadora, podrien començar el proper mes de setembre, coincidint amb la inauguració de l'aparcament subterrani de la Gardunya, a la part del darrere del mercat. L'arc és obra de l'arquitecte Antoni de Falguera. Fet de ferro forjat i vidre blau amb petits cercles de color groc, es va inaugurar al 1914 junt a la coberta metàl·lica del mercat, dissenyada per l'enginyer d'origen anglès Miguel de Bergue i fabricada als tallers de la Barceloneta de la metal·lúrgica La Maquinista Terrestre y Marítima. L'arc, d'on penja l'escut de Barcelona, fet igualment amb ferro i vidre, ocupa tota l'amplada de l'accés a la Boqueria; el petit carreró que formen les 2 cases de les Rambles des d'on s'accedeix al popular mercat.

L'arc, obra d'Antoni de Falguera, podria començar a restaurar-se al setembre (foto: www.madbudget.com)

Antoni de Falguera va començar a treballar a l'Ajuntament de Barcelona al 1906, on va treballar a les ordres de Pere Falqués, que aleshores n'era l'arquitecte en cap. Quan aquest darrer va morir, Falguera el va succeir en el càrrec al 1916. En aquest període, Falguera es va encarregar d'acabar els projectes dels mercats de Sants i de Galvany, iniciats per Falqués, i de redactar el de l'Escola Municipal de Música de Barcelona, ubicada al carrer del Bruc, 104. Al 1902, abans d'entrar a l'Ajuntament, Antoni de Falguera havia fet la decoració de l'antiga farmàcia Novellas (actual Farmàcia Bolós), a la Rambla de Catalunya.

Miquel de Bergue va ser l'autor de la coberta del mercat. L'enginyer s'havia especialitzat en l'àmbit ferroviari; va inventar un nou sistema de via per millorar el desplaçament dels trens. Al 1864 va presentar un projecte per construir una línia de tramvia que unís el Port de Barcelona amb les principals estacions de ferrocarril de la ciutat, però finalment va ser desestimat. I al 1876, en va presentar un altre per fer una línia que unís Caldes de Malavella i Sant Miquel de Fluvià per la costa. Anteriorment se li havien adjudicat les obres de construcció de la línia fèrria que havia d'enllaçar Barcelona amb Martorell, inaugurada al 1854.

dijous, 9 de maig de 2013

El Govern protegeix dos dibuixos Gaudí

El Govern de la Generalitat ha inclòs aquesta setmana al catàleg de Béns Culturals d'Interès Nacional els dos únics dibuixos que es conserven del projecte final del que havia de ser l'església de la Colònia Güell (Santa Coloma de Cervelló) fets per Antoni Gaudí. Es tracta de dos exemplars fets amb carbó i aquarel·la, de 59 x 46 i 61 x 47 centímetres.

Al 2012, van estar a punt de ser subhastats per la casa Balclis de Barcelona amb un preu de sortida de 275.000€, però una denúncia a darrera hora de Joan Rosell, rector de la cripta Güell,  va fer que els Mossos d'Esquadra ho impedissin. Rosell considerava que els dibuixos eren propietat de l'Església, malgrat que feia anys havien passat ja a mans privades.

Gaudí els va fer entre 1898 i 1908. Formaven part d'una col·lecció d'esbossos del projecte, que en aquells moments era d'una església. L'obra, però, no es va acabar mai, ja que en morir el comte Güell al 1918, els seus descendents no van voler tirar endavant la resta de l'obra. D'aquesta manera, només es va construir la planta baixa del temple, coneguda popularment com a 'Cripta'. Els turistes poden accedir al terrat del temple, on s'hauria d'haver alçat la planta principal de l'església. Les obres de rehabilitació de la cripta van prendre cura d'indicar en el terra el lloc on Gaudí havia projectat posar-hi les columnes de la nau. Tot i això, els dos dibuixos són els únics testimonis que permeten conèixer amb molts més detalls com havia projectat Gaudí tot el temple.

Els dibuixos de Gaudí ja estan oficialment protegits

Quan va esclatar la Guerra Civil, els habitants de la Colònia Güell van fer una foguera amb matolls i llenya per fer creure que el que realment cremaven eren els objectes litúrgics i la documentació tècnica del projecte a càrrec del taller Gaudí. La veritat era una altra; les coses de l'església les varen ocultar a un passadís subterrani de la cripta mentre que els treballs de Gaudí els desaren al mas can Solé de la colònia. Allà s'hi varen passar dècades amagats... i oblidats!.

Al 1962, el mas va canviar d'amos. Però no va ser fins al 1967 que varen descobrir els 2 dibuixos a la carbonera del mas, molt malmesos per la humitat. La propietària del mas va demanar-ne una autentificació, que va acabar fent Joan Bassegoda, director de la Reial Càtedra Gaudí i un dels principals coneixedors de l'obra de l'arquitecte de Reus. Bassegoda va certificar l'autoria de Gaudí entre 1970 i 1971, de manera que la propietària del mas va acabar venent els dibuixos a un antiquari, que al 1980 els va acabar cedint en herència seu nebot, actual propietari de les peces.

A partir d'aleshores, els dibuixos es van poder veure en públic; van ser exposats per primer cop a la Sala Parés al 1976, amb motiu d'una exposició commemorativa del 50è aniversari de la mort de Gaudí. Els dibuixos també han viatjat a l'estranger; al 1989 van ser exposats al Museu d'Art de Nagoya (Japó) i al 2007, al Metropolitan de Nova York.

Els esbossos, Gaudí els va fer amb carbó i aquarel·la

dijous, 31 de gener de 2013

Taller Masriera

Els Masriera van ser una de les nissagues més importants de la joieria i l'orfebreia modernista del nostre país. Els seus inicis es remunten al 1839, quan Josep Masriera i Vidal va obrir un taller al número 4 del carrer Vigatans, en ple barri dels orfebres (entre el carrer Montcada i l'actual Via Laietana). Amb el pas del temps, els seus 3 fills, Josep, Francesc i Frederic, s'anaren incorporant al taller familiar. Obriren botigues al carrer Ferran 35 i al número 22 del carrer Argenteria, i quan el pare va morir al 1872 els descendents es varen fer càrrec de tirar endavant el negoci. Al 1885, però, Frederic abandonava l'empresa i deixava els seus germans Josep i Francesc al capdavant de la firma. Aquests dos van fer-se construir un nou taller de l'empresa al carrer Bailèn, 72. N'encarregaren el projecte a l'arquitecte Josep Vilaseca i Casanovas, autor de l'Arc de Triomf de Barcelona, entre d'altres obres. El taller, que avui ocupa una congregació religiosa, va ser construït amb l'aparença de temple romà. Sis columnes corínties i un frontó triangular. De fet, quan en va redactar el projecte, Vilaseca s'inspirà en el que havia estat el temple d'August de la ciutat en època romana, les restes del qual es poden visitar a l'entrada del Centre Excursionista de Catalunya al carrer Paradís.


Taller Masriera al C/ Bailén. Foto extreta de l'Arxiu
 Jordi Miralles (CCC - Cercle Cartòfil de Catalunya)

Els treballs d'orfebreria i de joieria dels germans Masriera van ser premiats a l'Exposició Universal de Barcelona de 1888. El negoci era un dels punts de referència de l'aristocràcia i la burgesia barcelonina de l'època. Però sense cap mena de dubte, el cognom Masriera prengué volada de manera definitiva amb la tercera generació familiar. Lluís Masriera i Rosés, fill de Josep, va destacar com a orfebre, però també com a pintor, escenògraf i director teatral i va ser un personatge molt present en la vida cultural i associativa de la ciutat en ple Modernisme. Així per exemple, va ser membre de la Junta de Museus de Barcelona i del Foment de les Arts Decoratives, entre d'altres institucions. Format a Ginebra, París i Londres, va aprendre a treballar la tècnica de l'esmalt translúcid, que havia deixat d'aplicar-se a Catalunya al segle XVIII.


Ombres reflectides. Lluís Masriera, 1920

Esbossos de joies i fotografia del taller


Esbossos de joies

Lluís Masriera va dissenyar peces amb formes de dones, de dracs, rèptils, aus, animals fantàstics, flors i àmfores. Les seves figures femenines s'inspiraren en els dibuixos a tinta xinesa que acompanyaven el poema Liliana d'Apel·les Mestres, publicat al desembre de 1907. Entre les peces més destacades de la seva obra, Lluís Masriera va dissenyar la diadema de promesa de Victòria Eugènia amb el rei Alfons XIII, la vara de l'alcalde de Barcelona i els bàculs dels bisbes de Girona i de Tui. La seva producció inclou braçalets, arracades, anells, penjolls i objectes religiosos. Algunes d'aquestes peces van ser posades a la venda al 1970 en una subhasta monogràfica que va organitzar la prestigiosa casa Christie's a Ginebra (Suïssa).


Mostra de joies de Lluís Masriera a l'exposició permanent
 de l'hotel Bagués


Tetera i petjapapers dissenyat per Lluís Masriera i Eusebi Arnau

Essent Lluís Masriera i el seu germà Ricard els responsables de l'empresa familiar, la firma es va  fusionar amb la casa Carreras, una altra nissaga d'importants joiers catalans que començaren la seva activitat al 1776. La fusió acabà essent coneguda amb el nom de "Masriera y Carreras", que va obrir botiga al passeig de Gràcia, 26 (on actualment hi ha la sastreria 'Señor') i va participar a l'Exposició de les Arts Decoratives i les Indústries Modernes de París, que es va fer l'any 1925, i a l'Exposició Internacional de Barcelona 4 anys més tard. Va ser també en aquesta època que el taller del carrer Bailèn esdevingué museu de les peces d'art decoratiu col·leccionades per la família. Amb la presència de representants de l'Ajuntament i de diferents institucions culturals de la ciutat, l'Estudi-Museu Masriera va obrir les seves portes al públic el 26 de novembre de 1913. En ell s'hi podien admirar obres d'art mudèjar, indi, persa i d'altres punts de l'Extrem Orient; hi havia tapissos, ceràmiques, indumentàries personals, pintures, escultures... Una de les sales, els Masriera l'habilitaren com a un dormitori amb mobles del segle XVII, i una altra, com a una sagristia del XVIII.


Joieria de Masriera y Carreras situada al Psg. de Gràcia,
on actualment s'hi ubica la sastreria Señor


Interior del taller Masriera que a partir del 1913 va passar
 a ser l'Estudi-Museu. Arxiu Jordi Miralles (CCC - Cercle
Cartòfil de Catalunya)

En l'actualitat, diverses creacions dels Masriera es poden veure en una petita exposició ubicada a l'interior de l'hotel Bagués de Barcelona, a les Rambles (a tocar de la cruïlla amb el carrer del Carme). També n'hi ha als aparadors de la joieria Bagués del passeig de Gràcia, als baixos de la casa Amatller. És aquesta la firma amb qui "Masriera y Carreras" es fusionaren al 1985, donant lloc a la marca "Bagués - Masriera".

Exposició permanent a l'hotel Bagués

Penjoll exposat a l'hotel Bagués

Agulla de pit

Agulla de pit

Mostra d'anell i cofret

Penjoll exposat a la la joieria Bagués-Masriera situat
a la planta baixa de la casa Amatller, on es mostren
reproduccions dels dissenys originals