diumenge, 12 d’octubre de 2014

Celler de la Cooperativa Agrícola de l'Espluga de Francolí; la veritable "Catedral del Vi"

Façana principal del Celler de l'Espluga de Francolí
Batejat pel dramaturg Àngel Guimerà com 'la Catedral del Vi', el de la Cooperativa Agrícola i Caixa Agrària de l'Espluga de Francolí és considerat el primer celler d'estil modernista que es va construir a Catalunya. La Cooperativa es va fundar al 1902. No era pas la primera; anys enrere ja se n'havien constituït d'altres a Barberà de la Conca (1894), a Blancafort (1896) i a Solivella (1901). L'edifici de l'Espluga el va projectar Pere Domènech i Roura seguint una primera idea del seu pare, Lluís Domènech i Montaner. El complex es va construir al 1913. La primera pedra es va posar el 6 de març i l'obra, que va costar 94.870 pessetes, es va lliurar el 27 de setembre. El Banc de Valls va concedir el crèdit per a la construcció del complex a un interès del 6%. Els treballs els varen dirigir Domènech i Roura i l'enginyer Pare Calmet. Inicialment, el projecte constava de 2 naus rectangulars paral·leles i una de perpendicular a les anteriors i més petita, on s'havien instal·lat el moll de descàrrega del raïm i la maquinària per premsar-lo. Junt a aquesta darrera nau es construiren el laboratori des d'on es controlava el procés d'elaboració del vi i, a la coberta, un dipòsit d'aigua en una torre circular de maó coronada amb una teulada cònica revestida de trencadís.

Arcs ogivals, arcs cecs d'estil llobard, petites finestres i maó vist a les façanes principal i posterior
Façana posterior del celler, a pocs metres del Celler de Dalt
Les naus grans, que tenen 3 nivells, fan 46 metres de llargada per 12,5 d'amplada. Fins al punt més alt, l'alçada és de 12,5 metres. En total, s'hi construïren en cada nau 40 cups soterrats i 60 tines en superfície per a la fermentació del most. La nau petita fa 13 x 8. Per a les naus principals, Domènech i Roura va projectar-hi pilars en forma de creu que acaben formant els arcs ogivals que sostenen la coberta i els arcs laterals més petits que separen un pilar de l'altre. Teulades a 2 vessants i façanes amb més arcs ogivals, arcs cecs amb funció decorativa i d'estil llombard, petites finestres i pilars de maó vist. Al 1957 es va construir la tercera nau del complex, a l'extrem més proper al centre de l'Espluga. Aquest darrer projecte el va dirigir Cèsar Martinell, el gran expert en cellers que va construir els de Pira (1917), Rocafort de Queralt (1918), Montblanc i Barberà de la Conca (1919) a la comarca, a més dels de Gandesa, Pinell de Brai, Falset, Cornudella de Montsant, Nulles i Vila-rodona. Prèviament, al 1932, es va construir el Celler de Dalt, uns metres més amunt d'on s'alçava el complex aixecat per Domènech i Roura. Declarat Bé Cultural d'Interès Local, el celler va ser rehabilitat al 1990. Al 1998 s'hi va fer el Museu del Vi.

El Museu, que s'ha habilitat a la nau del lateral més allunyat del centre de la vila, s'estructura en 2 parts. El recorregut s'inicia al soterrani del celler, on s'explica el procés d'elaboració dels vins i els tipus de raïm en diversos plafons il·lustrats. Posteriorment s'accedeix a la planta baixa del celler, on s'hi van disposar les tines a banda i banda de cada passadís. Aquí s'explica el procés d'elaboració del cava. Una escala condueix a la planta superior, on s'expliquen la història i les característiques de l'edifici en el marc del corrent Modernista. Des d'aquí es té una perspectiva general de l'edifici i s'hi poden apreciar millor els detalls de l'estructura constructiva. La penúltima parada del recorregut és una sala on es projecta un audivisual i on el visitant pot conèixer la història de les diferents cooperatives agrícoles del Camp de Tarragona. El darrer pas és la botiga, just a l'accés del Museu, on es poden fer degustacions dels productes que ncara s'hi fan i que s'hi han posat a la venda.

Tines a banda i banda dels passadissos de la planta baixa

De cada biga parteixen els arcs ogivals que sostenen les cobertes i els arcs laterals que separen les bigues entre sí
Nou arcs ogivals sostenen cada coberta

dissabte, 27 de setembre de 2014

Castell de Santa Florentina; l'encaix del Modernisme sobre un bé medieval

L'accés a la cripta des dels torreons
Tot i que no en coneixem la data exacta de la seva construcció, les referències més antigues del castell de Santa Florentina daten del segle XI. Des del segle XVI, l'edifici pertany a la família dels Montaner i als seus descendents, que actualment ja han perdut aquest cognom. Es troba ubicat a la part alta de Canet de Mar. Al 1894, a la portada de La Vanguardia, el cronista Jorge López de Sagredo el definia de manera poètica: "Severo, con la majestad severa de los tiempos; altivo, con la altivez de nuestros abuelos, y elegante con la elegancia verdadera de otras edades, se alza majestuoso el castillo de Santa Florentina". A primers del segle XX, la finca era propietat de Ramon Montaner, oncle de l'arquitecte Lluís Domènech i Montaner. Al 1900, Ramon va encarregar al seu nebot obres de restauració del castell que hi havia en aquells moments i d'ampliació de l'edifici per transformar-lo en una residència-palau. Els treballs s'executaren entre 1900 i 1910, i tal com passava en els projectes que s'encarregaven als grans arquitectes modernistes de l'època, en les obres hi varen participar nombrosos artistes de renom, que es van fer càrrec de les escultures, les pintures i els vitralls del castell.

Amb la construcció de les noves dependències del castell, Santa Florentina va guanyar un pati d'armes al qual s'accedeix per la Porta dels Lleons. S'anomena així per les escultures d'aquests animals que custodien la porta a banda i banda. Des del pati d'armes s'arriba a la planta noble de l'edifici a través d'una escala exterior. Al capdamunt de l'escala, una galeria feta amb arcades procedents del monestir del Tallat, a la Conca de Barberà, que va ser abandonat arran de la desamortització dels béns eclesiàstics que va decretar el gabinet de Mendizábal al 1836. A la planta noble, Lluís Domènech i Montaner va habilitar les sales d'estar i el menjador del castell, a més d'un petit balcó que dóna a mar. El terra de tota aquesta zona està fet amb marbre de Venècia. La sala d'estar principal, que dóna al pati d'armes, té vitralls de J. Pujol i una xemeneia decorada amb l'escut familiar i, a sota, amb una pintura que representa una escena de la concessió del títol de municipi a Canet de Mar. La sala queda separada del menjador per un arc ogival. I entre el menjador i una segona sala d'estar on hi ha el balcó, dues columnes. A la planta de baix, hi havia la cuina i el celler de la casa. Aquesta és l'única zona que es pot visitar del castell, ja que la resta de la finca continua sent habitada pels descendents de Ramon Montaner.

Construccions que envolten el pati d'armes
Construccions del pati d'armes
A les dependències del castell medieval que van ser restaurades per Domènech i Montaner es va fer una capella dedicada a Santa Úrsula, just al vestíbul d'entrada. El ferrer canetenc Miquel Soler en va forjar la tanca de ferro al 1896. A través d'aquest vestíbul s'accedeix a un petit distribuïdor per on es baixa a la cripta. Aquesta sala i el tram d'escales que hi desemboca són dues de les joies del castell. Al fons de la cripta, Domènech i Montaner va projectar un espai per acollir les despulles de la seva tieta Florentina Malatto, esposa de Ramon Montaner, morta al 1900. El sarcòfag està cobert per una escultura de Florentina jacent, dissenyada per Miquel Blay. Mossèn Cinto Verdaguer, amic dels Montaner, va composar un vers per a la difunta que va ser gravat al capçal del sarcòfag. La petita sala està envoltada per una paret amb tot de mosàics de Josep Triadó, que hi va representar la donació de les relíquies de Santa Florentina i les processons que els canetencs feien cada any al castell per homenatjar la santa. Els arcs que uneixen les columnes de l'avantsala, a pocs metres del sarcòfag, estan decorats amb escultures que representen flors pansides, però en la zona on hi ha les despulles de Florentina, les flors estan totalment obertes, representant així la mort com a una entrada al Paradís. Les escultures són obra de Dídac Massana. El projecte de la cripta el van acabar d'executar Pere Domènech i Roure, fill de Domènech i Montaner, i el seu gendre, Francesc Guàrdia.

Escala del pati d'armes i galeria procedent del Tallat
Escales d'accés a la cripta
Gran saló a la planta noble del castell
Xemeneia al gran saló
Les columnes separen el menjador d'un segon saló, a la planta noble
El castell de Santa Florentina va ser catalogat Bé Cultural d'Interès Nacional al 1949. El pati d'armes acull des de 1999 un festival de música clàssica que programa les seves activitats als mesos de juliol i agost. En ell i a la planta noble també s'hi fan esdeveniments de caràcter privat.

dilluns, 8 de setembre de 2014

Casa Museu Lluís Domènech i Montaner, la joia de Canet de Mar

Casa Domènech
Encastada en una cruïlla, al capdamunt de la riera de Sant Domènec, la Casa Museu Lluís Domènech i Montaner és un dels atractius més importants de Canet de Mar. La residència està formada per dues construccions; la Masia Rocosa i la Casa Domènech, separades tan sols per un petit pati interior. La masia data del segle XVII i va ser llegada en herència a l'esposa de l'arquitecte, Maria Roura. El matrimoni s'hi instal·lava cada any amb l'arribada de la primavera i no era fins que acabava l'estiu que tornaven a la seva residència de Barcelona. Domènech en va projectar una reforma entre els anys 1905 i 1908 per adaptar-la a les necessitats de la família. En l'estança principal del primer pis, l'arquitecte hi va instal·lar el seu estudi.

Estudi de Domènech i Montaner a la Masia Rocosa
Quan a mitjans de la dècada dels 10 del segle XX Maria va quedar impossibilitada a causa d'una greu malaltia, Domènech i Montaner va decidir instal·lar-se permanentment a Canet de Mar i cuidar de la seva esposa. Fins i tot, va acabar deixant de banda l'exercici de l'arquitectura per cultivar l'estudi de l'art, de la història i l'heràldica catalana. Va ser aleshores que Domènech i Montaner es va fer aixecar una nova casa a pocs metres del mas, just a la part del davant de la finca. És la Casa Domènech, modernista tant per dins com per fora, a diferència del mas que, externament, va conservar sempre el seu aspecte de casa pairal. La tribuna de la planta noble de la casa presideix la riera de Sant Domènec, des d'on es pot veure el mar.

Masia Rocosa
Per decorar totes dues construccions, Domènech i Montaner va aprofitar models de guix d'escultures que s'havien utilitzat en diferents projectes en què havia treballat i peces sobrants d'aquestes obres. Per exemple, avui encara hi podem trobar ceràmica dissenyada per a la Casa Thomas (ubicada al carrer Mallorca de Barcelona), de l'Institut Pere Mata de Reus, el Palau de la Música Catalana de Barcelona i l'església de la Universitat Pontifícia de Comillas (a Cantàbria); dracs de ferro forjat del Castell dels Tres Dragons (al Parc de la Ciutadella) i de l'Ateneu Canetenc (a molt pocs metres de la seva casa) i models en guix de les escultures que Eusebi Arnau va fer per a la Casa Lleó Morera (passeig de Gràcia). Tot aquest material forma part de la col·lecció que s'exposa avui dia a la Casa Museu.

Model en guix de l'escut de la Universitat Ponifícia de Comillas
Sala de la Masia on es parla del Domènech enquadernador
El discurs museístic de la Casa Domènech i Montaner comença a la Masia Rocosa. A la planta baixa, un vídeo ens introdueix en el món del Modernisme; el seu context històric i els noms propis amb què el corrent es va fer gran a Catalunya. Tot seguit es pot visitar la primera planta del mas, on s'explica cronològicament, i amb el suport de vídeos, la trajectòria de l'arquitecte. En una primera sala, es fa esment de la seva etapa com a il·lustrador, enquadernador i gravador de llibres, quan va haver de fer-se càrrec del negoci familiar a la mort del pare, al 1873, tot just després d'aconseguir a Madrid el títol d'arquitecte. En aquell moment, Domènech i Montaner va dissenyar les cobertes de l'edició de La Regenta, l'Atlàntida o El Romancero del Cid, entre d'altres. Igualment, va fer el disseny de la capçalera de diverses publicacions de caire catalanista, com La Renaixensa o El Poble Català, revista fundada per ell mateix.

Moble del despatx de Domènech
I és que Domènech i Montaner també es va dedicar intensament a la política a primers de segle XX. És aquesta vessant la que s'explica en la segona sala del mas. Al 1901 va fundar la Lliga Regionalista i cinc anys més tard, el Centre Nacional Republicà, escisió de la primera. Fins i tot va arribar a ser diputat a Madrid, entre 1901 i 1905. El tercer espai del recorregut és l'estudi on Domènech i Montaner va projectar, entre d'altres, l'Hospital de Sant Pau de Barcelona. Aquí encara es conserva el moble de fusta dissenyat per ell mateix, i a les parets, sobrants dels motius decoratius de fusta i ceràmica vidriada que va pensar per al menjador de la Fonda Espanya de Barcelona, a tocar del Liceu. La darrera sala és un repàs a la seva dilatada trajectòria com a arquitecte, amb fotografies de les seves principals obres. Domènech i Montaner va començar a exercir com a arquitecte al 1878, projectant la casa d'estiueig a Gràcia de Francesc Simón, soci del seu oncle Ramon Montaner. Ambdós eren els propietaris de l'editorial Montaner i Simón, per a qui Domènech i Montaner va acabar projectant un edifici, al carrer d'Aragó de Barcelona. És l'actual seu de la Fundació Tàpies.

Sala on es repassa la trajectòria del Domènech arquitecte
Primera planta de la Casa Domènech
Ja a la Casa Domènech, el recorregut porta fins a la primera planta de l'edifici, on es parla de la gent que va envoltar Domènech i Montaner al llarg de la seva vida; la família més directa i els artistes i intel·lectuals que, com ell, van donar vida i volada al Modernisme català. Així, a la sala de la tribuna coneixem al pare de l'arquitecte, Pere Domènech; un editor i enquadernador d'edicions de luxe; i Pere Domènech i Roura, el seu fill, amb qui col·laborà en les obres de l'Institut Pere Mata i que s'encarregà del projecte de l'Hospital de Sant Pau quan Domènech i Montaner va morir al 1923. Pere Domènech va fer tot sol alguns projectes a Canet de Mar, com el Mercat Municipal, i va participar en el projecte dels diferents edificis que s'havien de construir arran de l'Exposició Internacional que es va fer a la capital catalana al 1929, com per exemple, el Palau Nacional.

Sala dels personatges del Modernisme
Al costat, una altra sala ens presenta figures com l'escriptor Narcís Oller, l'escultor Eusebi Arnau, l'artesà fuster Gaspar Homar o l'arquitecte Puig i Cadafalch, entre molts d'altres. En un parell de petites sales més es poden veure títols i diplomes de l'arquitecte i  els gegants que va dissenyar per a la Festa Major de Santa Florentina, a Canet de Mar. Domènech també va deixar petja a la localitat dissenyant els emblemes del municipi, de l'Ateneu i la Germandat per als Invàlids del Treball, a més d'estendards, fanalets i carrosses de festa major. L'entrada al museu és per l'antiga sala de les cosidores; una peça a l'esquerra de la porta principal que Domènech va projectar perquè la seva esposa hi pugués cosir i brodar. Encara s'hi pot veure la llar de foc, rematada amb un model en guix d'uns lleons rampants que va fer Arturo Mélida, company seu de carrera a l'Escuela Superior de Arquitectura de Madrid.

Gegants de Santa Florentina

dimarts, 15 de juliol de 2014

El Park Güell, d'urbanització de luxe a parc urbà

Sala Hipòstila del Park Güell

Construït entre 1900 i 1914, data en què es va paralitzar l'obra, el Park Güell és un dels principals reclams turístics de Barcelona. Avui el coneixem com a parc urbà. Va ser inaugurat com a tal el 26 d'abril de 1926 després que l'Ajuntament de la ciutat l'hagués adquirit 4 anys enrere per 3,2 milions de pessetes. L'oposició municipal va tractar d'impedir la compra perquè considerava que l'operació acabaria sent una inversió ruïnosa: mantenir la finca costaria massa diners, fer-hi arribar l'aigua seria molt complicat, la vegetació existent era pobra i estava en mal estat i habilitar-ne els accessos implicaria expropiar finques del voltant, amb la qual cosa la despesa encara es dispararia més. Però una cosa era clara: si l'Ajuntament no comprava els terrenys, la família Güell estava decidida a fer desaparèixer tot el que ja s'hi havia construït fins a aquell moment.

Si el projecte inicial confiat a Antoni Gaudí no se n'hagués anat en orris, el Park Güell hauria estat una luxosa promoció de 60 habitatges envoltats de jardí i escampats per la muntanya Pelada. En aquesta zona, els Güell posseïen terres i en varen comprar d'altres amb la idea de tirar endavant aquest ambiciós projecte residencial que tenia en la seva privilegiada ubicació el principal reclam comercial: lluny del bullici de la gran ciutat, dalt d'un turó, envoltat de natura i amb unes vistes immillorables. Paradoxalment, el fet d'estar tan apartat del centre segons els paràmetres de l'època i de trobar-se a la muntanya, va suposar el fracàs definitiu del projecte.

A l'esquerra, la vivenda del guarda. A la dreta, la casa del conserge
Quan en va rebre l'encàrrec, Gaudí ja havia treballat per als Güell en unes altres obres: la residència d'estiu de Pedralbes (els Pavellons Güell, al 1884), el Palau familiar del carrer Nou de la Rambla (al 1885) i la Colònia Güell a Santa Coloma de Cervelló (residència per a obrers de la indústria tèxtil dels Güell, ubicada al mateix lloc i a tocar de la famosa cripta, al 1890). Per al Park (així amb 'k', perquè el projecte s'inspirava en les zones residencials de luxe que ja hi havia a Anglaterra), Antoni Gaudí va dissenyar un recinte tancat; protegit per una tanca de pedra i una porta principal d'accés al carrer d'Olot custodiada per la casa del conserge i la vivenda del guarda. Són les petites construccions que trobem a banda i banda de l'entrada, just abans d'una esplanada al peu de la famosa escala on jeu el drac de trencadís; un dels emblemes de la Barcelona modernista. Tota aquesta zona va ser acabada al 1903

Vivenda del guarda

Coberta de la vivenda del guarda
La vivenda del guarda, de 3 plantes més altell, és una mostra d'habitatge per a famílies humils dissenyat per Gaudí. Actualment acull l'exposició Güell, Gaudí i Barcelona; l'expressió d'un ideal urbà. Destaca per la coberta de trencadís, rematada per un pinacle amb la forma d'un bolet (l'ammanita muscaria) i la façana recoberta de pedra. A l'interior, espais habitables a banda i banda de la caixa d'escala i connectats pel davant i pel darrere d'aquesta. La casa del conserge és on avui hi ha la botiga del Park. És molt més funcional i senzilla; amb espais més reduïts i ornamentació més pobra. Aquestes 2 van ser les primeres cases que es van aixecar al terreny.

De cases destinades exclusivament per a possibles compradors només se'n van fer 2. La primera, la que es va fer construir al 1905 l'advocat Martí Trias i Domènech, que n'encarregà el projecte a l'arquitecte sabadellenc Juli Batllevell. L'altra, la casa de mostra de la urbanització, dissenyada pel reusenc Francesc Berenguer i Mestres, que treballava amb Gaudí. L'havia encarregada aixecar el contractista de la urbanització, Josep Pardo i Casanovas. Antoni Gaudí, el seu pare i la seva neboda es van instal·lar en ella al 1906. L'arquitecte reusenc hi va viure gairebé 20 anys, fins a pocs mesos abans de la seva mort, quan s'instal·là al seu estudi de la Sagrada Família. L'espai, avui, acull la Casa Museu Gaudí, inaugurada al 1963. Eusebi Güell, propietari del terreny, es va instal·lar amb la seva família en el mas del segle XVIII que hi ha just a l'esquerra de l'escala del drac; la Casa Larrard. Hi va viure fins al moment de la seva mort, en aquesta mateixa residència, al 1918. La construcció, avui, és una escola; la Baldiri Reixac.

Coberta de la Sala Hipòstila

El drac del Park Güell
L'escala del drac condueix a la Sala Hipòstila; la zona de columnes on segons el projecte inicial s'hi havia d'instal·lar el mercat per als veïns de la urbanització. L'espai destaca per la presència de 86 columnes que subjecten la gran plaça superior. Per l'interior de cada columna circula l'aigua de la pluja que es recull a l'espai superior i que s'emmagatzema en una gran cisterna subterrània. El sostre de la Sala Hipòstila té forma ondulant; aquí, Gaudí va comptar amb l'arquitecte i pintor tarragoní Josep Maria Jujol, que va dissenyar vuit medallons de trencadís ceràmic que decoren els espais entre columnes. Al fons d'aquest espai reservat per al mercat de la urbanització, en l'època hi va haver un brollador d'aigua, avui inexistent: la Font de la Plaça o de can Muntaner, que Güell va fer comercialitzar com a "agua de mesa" amb la marca Sarva. Les autoritats sanitàries en van concedir els permisos al 1913. Només es venia en farmàcies i es promocionava com a aigua "de inmejorables condiciones, abre el apetito, facilita la digestión, y regulariza la nutrición. Es de gran utilidad para las personas que padecen de estreñimiento".

Banc de trencadís a la plaça de la Natura

Detall del trencadís del banc

La plaça a la part superior de la Sala Hipòstila va ser projectada com a zona d'esbarjo per als residents de la zona. Gaudí l'anomenà "Teatre Grec", tot i que actualment se'l coneix com a plaça de la Natura. Amb el pas dels anys, i especialment quan el projecte urbanístic del Park Güell es va abandonar de manera definitiva, l'espai va esdevenir escenari de diversos actes socials, com ara un festival dels balears que vivien a Barcelona, exhibicions de globus aerostàtics, ballades de sardanes, competicions esportives i força festivals benèfics organitzats per dames de l'alta societat barcelonina per recaptar fons per a nens de famílies pobres, mestres impossibilitats o per a asils de persones cegues, entre d'altres. La plaça està delimitada per la famosa bancada de trencadís i de forma ondulada del Park; un veritable mirador de tota la ciutat. Jujol també s'encarregà del disseny decoratiu del banc. Des d'aquí es contemplen les 2 úniques cases de tot el parc, a més de l'esplanada d'accés al recinte des del carrer d'Olot.

Corredor de columnes 

A la dreta de la plaça de la Natura hi ha el jardí d'Àustria. Segons el projecte original, l'espai estava pensat per ser venut en parcel·les i posteriorment edificat. Quan el recinte va ser adquirit per l'Ajuntament, s'hi va instal·lar el viver municipal. Avui és un jardí amb tot d'espècies que Àustria va regalar a la ciutat amb motiu de l'exposició Viena a Barcelona que es va fer al 1977. A l'esquerra de la plaça de la Natura, tot un seguit de 3 viaductes que segons el projecte original pretenien interconnectar els diferents espais del Park. Gaudí els va projectar en forma de passadissos coberts delimitats per una filera de columnes inclinades de pedra, de manera que la secció de cada corredor és del tot irregular. En el primer tram, en una de les columnes hi ha una escultura que representa ser una bugadera. Més endavant, en l'espai que connecta el segon i tercer tram de passadissos, l'arquitecte hi va projectar columnes amb formes helicoidals. Les columnes, en general, recorden troncs d'arbres i semblen recrear interiors de coves; tot, pensat per integrar els espais construïts en el seu entorn natural, igual que els bancs de la plaça de la Natura, on alguns hi han volgut veure una al·legoria de les onades o del cos de les serps.

Columnes helicoidals al darrer tram de corredor

Al 1917, el recinte va ser proposat, entre d'altres, com a possible escenari de l'Exposició Internacional de les Indústries Elèctriques que es pretenia celebrar a Barcelona. La mostra, a la fi, es postposaria fins al 1929, data en què es va fer a Montjuïc però amb el format d'Exposició Internacional. La infanta Isabel, germana d'Alfons XII, va visitar el Park durant una estada a Barcelona al juliol de 1913. La hi varen rebre els Güell i els marquesos de Comillas, sogres d'Eusebi Güell. Després de recórrer la urbanització en carruatge, la infanta va prendre te a la casa Larrard, residència familiar de Güell. El Park, que té 17,19 hectàrees, va ser declarat Monument Històrico-Artístic d'Interès Nacional l 1969. Al 1984, la Unesco el va declarat Patrimoni de la Humanitat.


diumenge, 30 de març de 2014

Petites joies modernistes: el Forn Sarret (Barcelona)

Façana del Forn Sarret, a la cruïlla de Girona amb Consell de Cent

Ubicat a la cruïlla de Girona amb Consell de Cent, el Forn Sarret forma part del Catàleg del Patrimoni Històrico - Artístic de  la ciutat de Barcelona i, per tant, de la Ruta del Modernisme de la capital catalana. La botiga va obrir les portes al 1898 i continua en funcionament, tot i que ha canviat d'amos en més d'una ocasió. Els actuals responsables del negoci ja no pertanyen a la nissaga dels Sarret, els fundadors del forn, però han recuperat el nom de l'establiment com a una manera més de retre homenatge als artesans forners de l'època. D'aquests, en conserven la manera de fer el pa i, per tant, les eines tradicionals, com ara els carros de fusta i les teles per a la fermentació i el forn giratori de pedra, que continua en actiu des de fa més d'un segle. Fa gairebé tres anys, van encarregar obres de remodelació a l'interior del local. Entre elles, una pintura amb el nom del negoci amb caràcters modernistes.

El forn giratori de pedra, de 1898, permet l'establiment fer una elaboració artesana del pa


Medalló amb la imatge d'una pagesa
El forn s'ubica en un edifici de 1866 projectat pel mestre d'obres Felip Ubach i Corbella, autor, entre d'altres, de l'antiga fàbrica Ricart, del Raval de Barcelona i de la rehabilitació del Palau Centelles que es va fer al 1863. El local té dues portes d'entrada; cadascuna d'elles, amb un petit aparador als costats. Marcs de fusta i, a la part superior, vidres de colors. Entre les portes, un pany de paret d'on penja un medalló amb la imatge d'una pagesa en un camp de blat; clara referència a l'activitat de l'establiment. La dona vesteix cosset de color verd, camisa blanca i faldilla vermella. Els colors, però, estan una mica esmorteïts degut al pas del temps.

A la part inferior d'aquest mateix pany de paret, i tocant a les portes del local, hi ha uns altres medallons amb la imatge d'unes espigues; nova referència al món dels forners. A la part superior, i abraçant l'amplada del local, el nom de l'establiment i la doble numeració de la botiga, pel carrer Girona i per Consell de Cent. Tot, gravat en el vidre i envoltat igualment d'un marc de fusta. La marqueteria té les típiques formes arrodonides del Modernisme, i en general, es troba en bon estat, tret de petites zones que necessitarien d'alguns treballs de rehabilitació. Els propietaris del negoci estudien actualment la manera de tirar endavant aquestes obres amb el suport de l'Ajuntament de Barcelona i de la propietat de l'edifici. El proper dia 28 d'abril, en un acte que es farà al Palau de la Generalitat, el Forn Sarret serà distingit amb un dels premis que anualment es concedeixen als Establiments Comercials Centenaris del país.

Part superior de la marqueteria de fusta de l'establiment

Espigues als laterals de les portes
En alguns punts, la marqueteria necessita rehabilitació



dimarts, 25 de febrer de 2014

Camprodon recuperarà la casa modernista de Can Roig al llarg de 2014

Can Roig és obra de l'arquitecte olotí Simó Cordomí
Camprodon recuperarà Can Roig, la finca modernista projectada per l'arquitecte olotí Simó Cordomí i Carrera al 1900. Ubicada al carrer Freixenet, la finca es troba en estat de semi-ruïna. El Ple de l'Ajuntament va aprovar el passat divendres 21 de febrer un conveni mitjançant el qual els propietaris de la casa es comprometen a iniciar aquest 2014 els tràmits de rehabilitació de la finca. Les despeses aniran exclusivament al seu càrrec; a canvi, però, l'Ajuntament modificarà el Pla d'Ordenació Urbana Municipal (POUM), que hores d'ara estableix l'àrea on s'ubica Can Roig com a zona residencial. D'aquesta manera, la propietat podria ser reoberta per acollir o un hotel o habitatges tutelats, segons informa el diari electrònic Nació Digital. L'Ajuntament s'ha mostrat satisfet amb la solució acordada, ja que a part de suposar la recuperació d'una veritable joia arquitectònica, permetrà generar activitat econòmica.

Les obres hauran de consolidar l'estructura
Encara no hi ha projecte arquitectònic, que tot i això, quan es redacti, haurà de preveure treballs de consolodació global de l'edifici, la restauració de les cobertes i els tancaments, hores d'ara, inexistents. Al 2012, el Consistori ja va obligar l'actual propietari de la casa a fer-hi una intervenció d'urgència per evitar que l'estat de degradació de Can Roig acabés sent irreversible i que hi hagués despreniments d'elements estrucurals cap a la via pública. El conveni recentment aprovat es troba en període d'exposició pública, dins el qual es poden presentar al·legacions.

Can Roig està inclòs a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic Català. Va ser aixecat pel doctor Emerenciano Roig Bofill com a residència d'estiu de la família. Va ser abandonada tot just en acabar la Guerra Civil, essent emprada com a hospital per a refugiats republicans, segons Nació Digital.


divendres, 21 de febrer de 2014

El Recinte Modernista de Sant Pau farà 3 setmanes de portes obertes

El recinte modernista de Sant Pau ultimava avui les obres
Coincidint amb la inauguració de les obres de rehabilitació del conjunt projectat per Lluís Domènech i Montaner, el recinte modernista de Sant Pau farà 3 setmanes de portes obertes a partir del proper dimarts. Tres setmanes per gaudir, de franc, del major conjunt modernista d'Europa; més de 35.000 metres quadrats construïts i gairebé 28.000 d'espai exterior. El dia abans s'haurà fet la inauguració oficial amb presència de les autoritats. Les obres han suposat una inversió de 107 milions d'euros, aportats per la Fundació Privada Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, la Generalitat de Catalunya, l'Ajuntament de Barcelona, la Diputació provincial, el Govern de l'Estat i la Unió Europea. 

Sant Pau acull des d'ara 7 institucions internacionals que treballen en els àmbits de la salut, la sostenibilitat i l'educació. El recinte, d'aquesta manera, esdevé "centre de coneixement, recerca i innovació", tal com ha explicat aquest matí en roda de premsa Jordi Baiget, administrador de Sant Pau. El recinte, però, compaginarà la seva nova tasca amb l'activitat cultural: es podrà visitar cada dia, s'hi faran rutes guiades en anglès i francès (a més de català i castellà), s'hi habilitarà una botiga i, més endavant, muntarà al Pavelló de Sant Salvador un museu on es podrà conèixer la història del recinte, l'aportació que Sant Pau ha fet a la medicina, la figura de Domènech i Montaner i la importància del moviment Modernista a casa nostra. El projecte museugràfic encara s'està desenvolupant i és previst que surti a concurs al llarg de 2014, segons ha informat Baiget.

Sostre de l'antic arxiu de Sant Pau
Els pavellons ocupats per les institucions internacionals que hi han establert la seva seu quedaran fora de l'àmbit de les visites. Així, els turistes accediran al recinte pel Pavelló de l'Administració, que és el que presideix Sant Pau a la cruïlla de Sant Antoni Maria Claret i Cartagena. Aquí hi trobaran una maqueta del recinte i hi podran veure un audiovisual que resumirà la història de la institució. El recorregut continuarà per la Sala Hipòstila, just a la part inferior. Després, s'accedirà als túnels que connecten tots els pavellons del recinte per sortir al passeig central de Sant Pau, on s'ha aprofitat per recuperar jardins i renovar el paviment.

Tot seguit, el recorregut conduirà fins al Pavelló de Sant Rafael, on hi havia hagut el Servei d'Hematologia Clínica de Sant Pau. Després, el visitant accedirà novament al Pavelló de l'Administració, l'únic que no ocuparà cap organisme internacional. Aquí, el recorregut amb guia inclourà la visita al hall principal d'entrada i l'escala noble d'accés a la planta superior, on hi ha la Sala Domènech i Montaner. En aquest mateix pavelló, Sant Pau ha habilitat diversos espais per a jornades tècniques, conferències i presentacions. En sortir de l'Administració, els visitants seguiran el recorregut turístic fins al Pavelló de Sant Jordi, que acollirà exposicions temporals. La sortida del recinte i el final de la visita es farà per la botiga.

Escala noble d'accés a la primera planta
El recinte modernista de Sant Pau preveu rebre 120.000 turistes l'any, xifra força baixa en comparació a la d'altres monuments de la capital catalana. La institució no opta pas per un model de turisme massiu, entre d'altres coses perquè el recinte tindrà activitat pròpia, que no pot quedar alterada per la presència de visitants. Sant Pau ha fixat una entrada de 8€ per als visitants que vulguin passejar lliurement pel recinte i 14€ per als que prefereixin el servei de guia turístic. Hi haurà descomptes per als jubilats majors de 65 anys, els estudiants, les persones en atur, els veïns de la zona, els posseïdors del carnet TR3SC i els usuaris del Bus Turístic.

Declarat Patrimoni Mundial per la UNESCO al 1997, el recinte modernista de Sant Pau va tancar portes com a centre sanitari a l'octubre de 2009, quan l'Hospital inaugurà les seves noves instal·lacions, a tocar de la Ronda del Guinardó. Tres anys abans, la Fundació Privada del centre, que n'és la propietària, havia encarregat la redacció d'un Pla Director per avaluar l'estat en què es trobava el recinte i determinar quines actuacions s'hi podien fer per recuperar-lo. El Pla va estar llest al 2008, i certificava la necessitat de "programar una intervenció integral de restauració urgent". Calia fer obres de reparació estructural, perquè hi havia pavellons que corrien seriós risc d'esfondrament, segons ha explicat Baiget, i de restauració material. El programa es va tirar endavant amb la idea de recuperar Sant Pau tal i com l'havia concebut Lluís Domènech i Montaner, és a dir, eliminant tot el que s'hi havia afegit en intervencions posteriors.

Sostre al hall d'entrada del Pavelló d'Administració
Les obres, que es van fer entre 2009 i 2014, han comptat amb la participació de 67 despatxos d'arquitectes i 25 d'enginyeria. Hi han treballat 90 arquitectes i 103 empreses constructores, a més de 20 especialitzades en restauració, 37 firmes que han treballat aspectes diversos, com ara la jardineria i la seguretat, i 3 picapedrers. El programa de rehabilitació del recinte no està acabat. Hores d'ara hi ha 6 pavellons totalment acabats i 2 encara en obres. Queden 4 pavellons dels 12 on encara no s'hi ha fet cap obra. El programa s'ha anat fent per etapes, a mesura que Sant Pau trobava qui vulgués establir-s'hi i finançament per a les obres que calia dur a terme. Actualment, encara busca més organismes, de 5 a 6, que podrien ser anunciats en els propers mesos. Un cop establert el compromís d'aquestes noves institucions d'establir-se en el recinte modernista, Sant Pau començaria la reforma dels pavellons encara pendents de rehabilitar.

Detall de la Sala Domènech i Montaner, al Pavelló d'Administració





dissabte, 1 de febrer de 2014

La Casa Vicens de Gaudí també obrirà les portes als visitants

Pocs dies després que la planta noble de la Casa Lleó Morera s'inaugurés com a museu, els nous propietaris de la Casa Vicens anuncien que la finca, ubicada al carrer Carolines (barri de Gràcia) obrirà properament les portes als visitants. Morabanc, entitat financera del Principat d'Andorra, acaba d'adquirir per 30 milions d'euros la Casa, obra d'Antoni Gaudí per a la família de l'agent de borsa Manuel Vicens i Montaner.

Casa Vicens, al carrer Carolines, 24 (foto extreta del bloc curious-places)

La finca es va començar a construir al 1883 com a casa d'estiueig del propietari. L'obra es va allargar fins al 1888, després d'aturar-se en més d'una ocasió a causa dels problemes de liquidesa dels amos. La casa tenia inicialment 3 façanes; la quarta donava a un antic convent. Consta de 4 nivells; un soterrani on s'hi va fer un celler, les dues plantes per a la família i finalment, unes golfes per al personal del servei. A l'hora de fer-ne el projecte, Gaudí es va inspirar en les formes de l'art mudèjar. A l'exterior, d'obra vista, va fer una combinació de maons i rajoles de colors verd i blanc. Tanques de ferro forjat perimetraven la finca, on també hi havia un jardí amb una font, que va ser destruïda al 1946. A l'interior, relleus de guix al sostre, mosàics romans al terra i pintures a les parets.

Interior de la Casa Vicens (foto extreta de Wikipèdia)

Els nous amos de la Casa Vicens en van encarregar al 1925 una ampliació a l'arquitecte Joan Baptista Serra de Martínez. Aquest va demanar consell a Antoni Gaudí abans de fer-ne el projecte, que lògicament incloïa una redistribució de l'espai interior i l'enderroc d'alguns elements dissenyats per Gaudí. La finca està catalogada com a Monument Històrico-Artístic d'Interès nacional des de 1969. Va ser posada a la venda per 35 milions d'euros al 2007 i ara, finalment, adquirida pel grup financer andorrà. De moment es desconeix el timing previst per obrir la Casa als visitants.