dilluns, 3 d’agost de 2015

La Casa de les Punxes acollirà el Museu Puig i Cadafalch

La Casa de les Punxes, obra de Puig i Cadafalch (Foto: modernistespuntcom.blogspot.com)

Segons publica en la seva edició d'avui El Periódico de Catalunya, la Casa de les Punxes, ubicada a la confluència de l'avinguda Diagonal, el carrer Rosselló i el carrer del Bruc de Barcelona, acollirà l'any que ve el nou museu Puig i Cadafalch. No s'han avançat gaire detalls del projecte, que està tirant endavant un grup d'inversors privats en coordinació amb el grup immobiliari Texna, propietari de la finca. Tan sols es coneix que el futur museu ocuparia dependències comercials de l'edifici i alguns pisos superiors de la Casa. A més de botiga, el museu disposaria també d'un espai gastronòmic. Tot resta pendent, però, de què es vagin extingint els contractes de lloguer dels diferents habitatges de la construcció. De moment, i segons la informació publicada en aquest diari, ja es disposa del local on hi havia la lliberia Les Punxes, que va tancar ara fa un parell d'anys. L'entrada al futur museu es podria habilitar en aquest mateix local. Segons Joan Pons, coordinador del projecte del museu, a partir del proper mes d'octubre es podrien fer públics nous detalls de l'obra.

La Casa de les Punxes va ser projectada per Josep Puig i Cadafalch al 1905. Propietat de les germanes Terrades, l'arquitecte va dissenyar un edifici d'aspecte medieval amb influències del gòtic europeu, on destaquen 4 torres rematades per una estructura cònica amb agulles, que li varen donar el nom popular a la finca. L'edifici va ser declarat Monument Històric Nacional al 1975 i al gener d'un any després, Bé Cultural d'Interès Nacional.

dimarts, 14 d’abril de 2015

"Catifes de ciment", l'art de la rajola modernista a Sitges

Cartell de la mostra
L'art del paviment i la rajola hidràulica; probablement una de les manifestacions artístiques menys estudiades del Modernisme. És el tema de la mostra "Catifes de ciment", que tot just s'acaba d'inaugurar a l'Edifici Miramar de Sitges i que es podrà visitar fins al proper 31 de maig. Es tracta d'una exposició itinerant comissariada per Ignasi Domènech i organitzada per la Diputació de Barcelona, l'Ajuntament de Sitges i el Consorci del Patrimoni d'aquesta vila marinera, i que inclou peces de la col·lecció particular de Jordi Griset, que ha esdevingut un dels màxims experts en la matèria a casa nostra. A la mostra també es poden veure videos on s'explica el procés d'elaboració d'aquest tipus de paviment, una petita mostra de rajoles modernistes i art déco, i catàlegs que les empreses presentaven als seus clients amb els diferents models de rajoles que fabricaven. Molts arquitectes prestigiosos de l'època varen cultivar aquesta espcialitat: Lluís Domènech i Montaner, Josep Puig i Cadafalch, Antoni Maria Gallissà o Rafael Masó, entre d'altres. El dissenyador, pintor i dibuixant Alexandre de Riquer també hi va deixar la seva empremta.

Al 1996, Jordi Griset va trobar tot de rajoles hidràuliques en un contenidor d'escombraries; les va salvar de la destrucció definitiva. A partir d'aquell moment, va començar a estudiar tot el que envoltava el disseny i la producció d'aquestes petites obres d'art, alhora que incrementava a poc a poc la seva col·lecció de materials relacionats amb aquest món; des de rajoles fins a catàlegs d'empreses. Precisament aquest mes de març, Griset ha presentat el seu llibre "L'art del mosàic hidràulic a Catalunya", on s'explica l'origen del paviment hidràulic, la tècnica emprada en la seva producció, la relació dels principals fabricants a Barcelona, l'evolució dels dissenys decoratius d'aquest tipus de rajola, una relació de locals públics on encara se'n poden trobar, fotografies i reproducció de catàlegs de diversos fabricants, com ara Antonio Armengol (de Montcada i Reixac), Bulet, Cervera i Cia (de Barcelona), M. Carlos Butsems & Fradera (Barcelona), Escofet Fortuny & Cia (Barcelona), Mosáicos Hidráulicos de Juan Fábregas (Arenys de Mar) i J. Roura & Cia (Vic), entre d'altres.

Catàleg d'Escofet Tejera y Cia

Exemples de rajoles hidràuliques amb motius modernistes exposats a Sitges

dilluns, 23 de març de 2015

Casa Clapés; una de les joies de Raspall a Granollers

La Casa Clapés s'ubica a la plaça de la Porxada, en ple centre de la ciutat

Ubicada a la plaça de la Porxada, en ple centre de la ciutat, la Casa Clapés és una de les primeres obres de Manuel Joaquim Raspall a Granollers. La intervenció de l'arquitecte va consistir a reformar la construcció preexistent; un edifici de planta baixa més 3 pisos, destinada a acollir habitatges.

Afegeix la llegenda
L'obra data de 1907, any en què Raspall va ser nomenat arquitecte municipal de la ciutat. La façana de la Casa Clapés, situada al número 14 de la principal plaça de la ciutat, destaca per l'ornamentació geomètrica; les combinacions de formes rectes i formes ovalades; botons ceràmics de color marró i sanefes transversals de ceràmica blava. Raspall tan sols hi va projectar un balcó, a la primera planta de l'edifici. Les baranes, així com les reixes de la finestra de la planta baixa, van ser fetes amb ferro forjat. Tot i que no es pot apreciar des del carrer, l'edifici té una coberta de teula àrab a dues aigües. A la façana encara es conserva una pedra on Raspall hi va gravar la seva signatura amb tipografia purament modernista. 

La Casa Clapés va ser rehabilitada als anys 90; s'hi van eliminar els fils elèctrics que transcorrien pel marge esquerre de la façana i es van rehabilitar els baixos per adaptar-los com a local comercial. Això va suposar canviar l'estructura de la porta d'accés a la Casa: el marc actual encabia aleshores una estreta porta d'entrada i una petita finestra al cantó dret. La Casa forma part del catàleg de Béns Culturals d'Interès Local de Granollers. Raspall és autor, entre d'altres, del Molino i la Monumental de Barcelona. A la Garriga, destaca la Mansana Raspall, amb 4 finques d'estiueig que Raspall va projectar entre els anys 1910 i 1919.


Barana de ferro forjat a la primera planta de la Casa Clapés

Pedra on Raspall va signar l'obra amb tipografia modernista
Detall de la darrera planta de la Casa

La Casa Clapés es troba just davant la porxada de Granollers

dijous, 19 de març de 2015

Casa Amatller; la més veterana de la Mansana de la Discòrdia

La Casa Amatller va obrir de nou les portes el passat divendres 13 de març

Després de gairebé 5 anys de reformes i de 4,9 milions d'euros invertits en la seva recuperació, la Casa Amatlller va obrir de nou les seves portes als visitants el passat divendres. D'aquesta manera, la Mansana de la Discòrdia reviu l'esplendor de 3 de les joies més importants del Modernisme català, després que la Casa Lleó Morera obrís al públic al gener de 2014. La Casa Amatller és obra de Josep Puig i Cadafalch, que va actuar sobre un edifici preexistent construït al 1875. Propietat aleshores de Mariona Martorell i Pena, la construcció original l'havia projectada Antoni Robert i Morera. Es tractava d'un edifici auster amb una certa influència neoclàssica. L'industrial Antoni Amatller i Costa, continuador del negoci xocolater creat pel seu avi al 1797, adquirí la finca per 20.456,8 pessetes al març de 1898. Immediatament va encarregar a Puig i Cadafalch el projecte de reforma del bloc amb la intenció d'habilitar-hi la seva residència habitual, a la planta noble, i de fer-hi dos pisos més per llogar a les plantes superiors. Amatller, separat de l'esposa, va viure a la casa amb la seva filla Teresa fins al moment de la seva mort, al 1910. Teresa Amatller s'hi va estar fins que va morir, sense descendèndia, mig segle després. A partir d'aquell moment, la Casa va passar a mans de l'Institut Amatller d'Art Hispànic fundat per ella mateixa per gestionar la col·lecció d'obres adquirides pel seu pare.

Porta de la Casa Amatller des del passeig de Gràcia

Puig i Cadafalch va projectar una intervenció a la planta baixa, a la planta noble i a la façana de l'antiga casa de Mariona Martorell. A més, hi va afegir una planta més, on Amatller hi instal·laria el seu estudi fotogràfic. L'industrial era un viatger; acompanyat de la seva filla, va anar a Egipte, el Marroc i Estambul, on gaudia fent fotografies i adquirint diverses obres d'art, bàsicament cristall de diferents èpoques, però també ceràmica, escultura, pintura i art sacre. Va arribar a reunir més de 4000 peces. Algunes d'elles s'exposen a la Casa recentment restaurada. Va viatjar fins i tot amb el mític Orient Express, i quan tornava a Barcelona, feia conferències sobre tot el que havia vist. Per tal de poder aconseguir la llicència d'obres, Amatller va haver de pagar 1.521,21 pessetes a l'Ajuntament de Barcelona per poder superar el sostre màxim d'edificació permès, que a l'època era de 22 metres. Els treballs de remodelació de l'edifici varen durar poc menys d'un any i mig. Amatller i la seva filla Teresa s'hi instal·laven al 1910, deixant enrere l'antiga casa familiar del Born.

Sant Jordi matant el drac
A l'hora de projectar la façana, Puig i Cadafalch va complir amb una de les principals exigències d'Amatller: fer una finca visualment alegre, que fugís del gris imperant a la Barcelona industrial i en creixement constant de l'època. Una façana que, a més, expliqués qui era el propietari de la finca. D'aquesta manera, l'arquitecte mataroní va pensar una façana rematada amb una silueta esgraonada, evocant així la forma de les rajoles de xocolata. També hi va pensar diverses escultures que feien referència a diferents aspectes de la figura i el caràcter del seu client: Sant Jordi matant el drac just a la porta principal de l'edifici per remarcar la catalanitat d'Amatller; escuts amb àmfores, figures de granotes bufant vidre i de porcs treballant fang per evocar la seva afició al col·leccionisme d'art; escultures d'óssos amb una càmera per retratar la seva passió per la fotografia... Les escultures, repartides per tota la façana de l'edifici, van ser obra d'Eusebi Arnau. I és que, com era habitual a l'època, per fer l'obra de la Casa Amatller, l'arquitecte va formar un equip integrat pels més prestigiosos especialistes de cadascuna de les arts aplicades. Una altra de les característiques de la Casa Amatller és que Puig i Cadafalch va eliminar qualsevol accés des del carrer al local comercial dels baixos. L'entrada a la botiga s'havia de fer des de l'interior de l'edifici.

Escultures al·legòriques a les aficions d'Antoni Amatller a la façana de la Casa; una pintora i un escultor

Puig i Cadafalch va pensar un accés independent a la planta noble, on haurien de viure Antoni Amatller i la seva filla Teresa. Una escala que únicament condueix al seu pis. La planta inferior, tancada encara al públic, va ser pensada per a la cuina, el rebost i la zona de residència del servei dels Amatller. En un futur s'hi farà un restaurant. Des del hall principal de l'edifici, on encara es conserva l'antiga entrada per als carruatges, una altra caixa d'escala distribueix els visitants a la resta de pisos del bloc. Hi va haver ascensor, cosa que permet determinar que la finca va disposar d'electricitat des del començament.

Accés principal a l'edifici; antiga entrada per a carruatges
La coberta de la caixa d'escala que dóna accés al pis està rematada amb un imponent vitrall

La planta noble té una superfície aproximada de 400 metres quadrats. Les zones d'habitatge es distribueixen al llarg dels 2 distribuïdors laterals projectats per Puig i Cadafalch. Contràriament al que passa a la Lleó Morera, a la Casa Amatller es van habilitar els espais públics a la part posterior de la vivenda, i els privats, a la que dóna al passeig de Gràcia. En aquesta darrera part es van habilitar les habitacions d'Antoni Amatller (a l'esquerra si ens ubiquem davant de la finca) i de la seva filla Teresa (amb la tribuna que toca a la Casa Batlló), separades per una gran sala que l'industrial utilitzà per exposar en vitrines les peces de cristall que anava adquirint, i d'un cosidor, avantsala de la cambra privada de Teresa. Les habitacions tenien rerecambres, on hi va haver els vestidors i els lavabos particulars dels amos de la casa.

La tribuna de la dreta correspon a la cambra de Teresa Amatller; la finestra del costat, al seu cosidor

L'accés al pis es feia pel passadís que connecta les estances privades de Teresa Amatller amb la part posterior de l'habitatge. Un mosàic al terra donava la benvinguda als qui hi arribaven: 'Déu vos do bon dia i bona hora". Al rebedor, els Amatller hi tenien 2 bodegons d'Andrés Deleito (un amb carn i un altre, amb peix, amb què s'intentava transmetre la idea que en aquella casa no hi faltava de res), i un parell de quadres de Bartolomé Bermejo, pintor gòtic d'origen cordobès que executà gran part de la seva obra a la Barcelona del segle XV. Des del passadís, a l'habitació de Teresa Amatller s'hi accedeix a través del cosidor. La seva cambra, just al costat, a diferència de la del pare, tenia una tribuna sobre el passeig de Gràcia; presidida per una columna amb un capitell amb escultures que venen a ser una al·legoria de la vida femenina. Encara s'hi conserva un mirall de dues fulles batents encastat a la paret, i un armari de fusta fet per Gaspar Homar. Just al darrere, Teresa Amatller tenia el seu vestidor i, encara més al fons, un lavabo. Mort el pare, l'hereva de la mansió va decidir remodelar les seves estances al 1934 seguint aleshores els cànons art déco de l'època, molt més senzill, auster i linial. Avui, la seva habitació ha recuperat l'aspecte que li havia donat Puig i Cadafalch; el vestidor roman al més pur estil art déco.

Mosàic d'inspiració romana a l'entrada del pis dels Amatller
Habitació de Teresa Amatller
Llit de Teresa Amatller

A l'altra banda de la casa, les estances d'Antoni Amatller. L'habitació, amb finestra sobre el passeig de Gràcia, estava decorada amb autoretrats de l'empresari, un retrat de la seva mare i un altre de Josep Gudiol i Cunill, sacerdot, arqueòleg, historiador de l'art i conservador del Museu Episcopal de Vic, amb qui Amatller va mantenir una estreta amistat. Gudiol assessorà l'empresari en les seves adquisicions d'obres d'art. El seu nebot, també anomenat Josep Gudiol, va col·laborar amb Teresa Amatller en la fundació de l'Institut Amatller d'Art Hispànic al 1941.

Sala on Amatller exposava la seva col·lecció de peces de cristall

Escultura de la xemeneia del menjador
La part pública de la Casa s'ubica al fons del pis. S'hi arriba a través dels dos passadissos laterals de la casa, que desemboquen al menjador, presidit per una gran xemeneia. En ella, Puig i Cadafalch hi va projectar un conjunt escultòric que fes referència al trànsit navilier entre Barcelona i Cuba, on els Amatller hi tenien les plantacions del cacau amb què nodrien el seu negoci de fabricació de xocolata. S'hi por veure un navegant acompanyat d'una indígena a bord d'un vaixell. La sala té una gran finestra d'inspiració gótica que donava al gran jardí de la finca. Al cantó esquerre, la sala de música, on es varen tronar amagades unes monedes d'or del segle XV durant les obres de restauració de la Casa. Teresa Amatller les havia embolicades en paper de diari al 1934 i les havia encastat dins el marc de la porta que connecta la sala amb el menjador.

Aspecte del menjador de la Casa, amb una finestra d'inspiració gòtica

Xemeneia al menjador de la Casa Amatller

Just abans de l'accés al menjador pels passadissos laterals de l'habitatge hi ha un corredor transversal on Puig i Cadafalch hi va fer posar una pica de marbre perquè els amos de la Casa s'hi poguessin rentar les mans abans de seure a taula. Amatller també hi va penjar, aquí, un quadre de Ramon Casas.  Al terra, mosàic d'inspiració romana. El corredor dóna a un pati de llums, que per l'altra banda connecta amb el despatx particular d'Antoni Amatller. Es tracta d'una estança petita, amb una làmpada de vitrall que permetia regular la llum. A la seva esquena, Amatller hi havia penjat un retaule romànic.

Làmpada al despatx d'Antoni Amatller

A l'hora de redactar el projecte de restauració de la Casa Amatller, els tècnics de l'empresa Urcotex varen poder recolzar-se amb l'abundant documentació de l'època que encara es conserva; des dels plànols que havia fet Puig i Cadafalch (que es troben a l'Arxiu Nacional de Catalunya) fins a les fotografies que Antoni Amatller havia fet de gairebé totes les estances de la seva casa, tret dels banys i del seu vestidor particular. Es per això que aquesta darrera zona tan sols conserva avui dia els arrambadors originals i les portes de fusta; la sala conté una vitrina on s'hi exposen diverses peces de cristall de la col·lecció Amatller, adquirides per l'industrial en diferents llocs d'Espanya i d'Itàlia. També hi va haver problemes a l'hora de determinar el color original del paper de paret de l'habitació de Teresa Amatller, ja que les instantànies que feia l'amo de la Casa eren en blanc i negre. El pis dels Amatller, tal com s'acaba d'inaugurar, conté els mobles originals de la família. En el transcurs de les obres de restauració de la finca es va haver d'actuar per reparar humitats que havien malmès estucats i esgrafiats; fisures que havien aparegut als marbres, corc que havia afectat el terra del saló principal; es va haver de netejar el paviment, ennegrit en força zones, i es van haver de reforçar els elements estructurals de tot l'habitatge.


dilluns, 23 de febrer de 2015

Observatori Fabra; 111 anys al servei de la Ciència

Entrada a l'Observatori Fabra
El proper 7 d'abril, l'Observatori Fabra complirà 111 anys. El va inaugurar el rei Alfons XIII. La instal·lació pertany a la Reial Acadèmia de les Ciències i les Arts de Barcelona, una de les institucions més antigues del país, ja que data de 1764. L'Observatori es va aixecar gràcies a una donació de 250.000 pessetes que va fer l'industrial Camil Fabra, primer marquès d'Alella. A la seva mort, al juny de 1902, els seus fills Fernando i Roman varen ampliar l'aportació econòmica al projecte, en què també hi acabaren participant la Diputació provincial i l'Ajuntament de Barcelona.

Les obres de construcció de l'Observatori s'iniciaren al 1902 i finalitzaren un parell d'anys més tard. El projecte arquitectònic el va redactar Josep Domènech i Estapà, autor, entre d'altres obres, del Palau Muntaner de Barcelona i de la seu de la Reial Acadèmia, ubicada a la Rambla i inaugurada al 1894. A l'hora de redactar el projecte, Domènech es va assessorar amb l'astrònom Josep Comas, primer director del Fabra. L'Observatori és un conjunt de 3 cossos: un d'octogonal, que és on hi ha l'accés principal a l'edifici. Aquesta peça està coronada per una cúpula giratòria de 10 metres de diàmetre, feta amb xapa d'acer. Continua un cos rectangular, on hi ha una sala modernista i un espai annex per a l'observació astronòmica. Finalment, a l'altre extrem de l'edifici, hi trobem una peça amb forma de creu.

Perspectiva general de la sala modernista de l'Observatori Fabra

La sala modernista és un espai preparat per acollir actes de tota mena. Terra en forma de tauler d'escacs, mobiliari de fusta, sanefes amb motius florals a la part alta de les parets i als sostres, un quadre del mataroní Silvino Thos i Codina, enginyer de mines i president de la Reial Acadèmia de les Ciències i les Arts en el moment que s'inaugurà l'Observatori, i una làpida de marbre en memòria dels impulsors del projecte. A la paret darrere la taula presidencial un plafó de fusta amb l'escut de la Reial Acadèmia: un àngel amb el lema de la institució; Utile non subtile legit ('Tria el que és útil entre el que és subtil') 

Sostre de la sala modernista
Un estel de 8 punxes al sostre de la sala modernista, que segons els autors al·ludeix a la lluna creixent o a l'infinit

Aquesta és l'única dependència estrictament modernista de l'edifici. Domènech i Estapà va ser un arquitecte eclèctic que va tenir en alguna de les seves obres models arquitectònics clàssics com a font d'inspiració. A l'Observatori, per exemple, la portalada principal de l'edifici consta d'un parell de columnes egípcies palmiformes i un frontó on es pot veure una figura femenina mig nua que subjecta un astrolabi amb la mà esquerra, i envoltada de diversos astres, en els que s'hi poden reconèixer el Sol i Saturn.

Entrada principal de l'Observatori, presidit per dues columnes egípcies i un fris que fa referència a l'Astronomia

Sostre de l'entrada principal del Fabra

L'Observatori va ser pensat com a lloc de treball però també s'hi varen habilitar dependències per a la família dels conserges als baixos de l'edifici (els Campos, que hi varen viure fins al 1982), així com habitacions per als convidats. La construcció, situada dalt del Tibidabo i encarada al mar, va disposar de fluid elèctric i d'aigua corrent des dels seus inicis. El Fabra va ser declarat Bé Cultural d'Interès Nacional el 4 de març de l'any passat. Es dedica a l'observació astronòmica i meteorològica i a la computació de dades sismogràfiques. A l'edifici es conserven 2 microsismògrafs de primers segle XX i un telescopi refractor de 1904.

Domènech i Estapà ja havia presentat un primer projecte d'observatori al Tibidabo l'any 1895. En aquella ocasió ho va fer conjuntament amb Eduard Fontserè, astrònom, sismòleg i meteoròleg barceloní que fundà el Servei Meteorològic de Catalunya al 1921. Aquell projecte, però, va acabar sent refusat per manca de pressupost i perquè les autoritats municipals van acabar decantant-se pel projecte de construcció del Temple Expiatori del Sagrat Cor a la cimera del Tibidabo.

Igual que quan es va inaugurar ara fa més d'un segle, l'Observatori obre les portes als visitants interessats en les disciplines científiques en què treballa; de dilluns a dissabte per a escoles i grups; diumenges i festius al matí per a individuals i divendres i dissabte per fer-hi una visita guiada a les nits.