divendres, 28 de desembre de 2012

"Sagnier architect by Candida Höfer"

Editat per Omega, aquest mes de desembre s'ha presentat el llibre "Sagnier Architect by Candida Höfer". Es tracta de la tercera entrega d'una trilogia que començà al 2007 amb una obra que tenia per objectiu recuperar la figura de l'arquitecte barceloní i continuà al 2009 amb la publicació d'una guia que proposava una ruta per visitar els seus treballs més destacats. Ara, arriba a les nostres mans una peça bàsicament visual. L'alemanya Candida Höfer ha fotografiat els interiors de 6 edificis projectats per Sagnier. Fotografies fetes únicament amb la llum natural; cap artifici tècnic. I espais buits de persones; és el que caracteritza l'obra d'aquesta prestigiosa fotògrafa que ha exposat al Pompidou de París, al Reina Sofía de Madrid i al MoMa de Nova York, entre d'altres. Dotze dies per enllestir la feina in situ, gràcies a la qual ara podem conèixer millor espais familiars del nostre paisatge urbà però dels quals n'ignorem el que Sagnier en va projectar per transformar-los en veritables tresors del nostre patrimoni arquitectònic contemporani. Són el Palau de Justícia, l'escola Jesús i Maria, la casa de Robert Garriga Nogués, les esglésies del Sagrat Cor i la de Pompeia i la mansió El Pinar, al Tibidabo.

El llibre, de 148 pàgines, es va presentar
a la Fundació Francisco Godia

El llibre, del qual se n'han editat tan sols 1000 exemplars, conté textos d'Elena Ochoa, editora i comissària d'art contemporani; Josep Maria Montaner, catedràtic de l'Escola Tècnica Superior d'Arquitectura de Barcelona; Santi Barjau, doctor en Història de l'Art, i Jan Molema, professor de la Facultat d'Arquitectura de la Universitat de Tecnologia de Delft, als Països Baixos. La primera ens presenta Candida Höfer i la seva tècnica; Montaner ens ubica Sagnier en la seva època i al seu país. Barjau ens repassa la història dels 6 edificis fotografiats mentre que Molema fa un apunt sobre el treball i la vida d'Enric Sagnier. La publicació de la trilogia és iniciativa d'Antoni Sagnier, nét de l'arquitecte. Amb la col·lecció ha volgut recuperar la figura d'un artista oblidat pel gran públic, que cultivà el Modernisme en la seva primera etapa com a arquitecte. Sagnier va ser autor, entre d'altres, de l'edifici de la Caixa de Pensions a la Via Laietana, el de la Duana al Port de Barcelona i el Patronat Ribas (a la Vall d'Hebron), construït per acollir un orfenat i on actualment hi ha un institut d'ensenyament secundari.

dilluns, 10 de desembre de 2012

Les altres Pedreres

L'exposició es pot visitar a la Pedrera fins el proper 24 de febrer de 2013

Reflexionar sobre els arquitectes i les obres que van trencar radicalment amb tot el que s'havia fet fins al moment. Això és el que pretén l'exposició "Les altres Pedreres. Arquitectura i disseny al món a principis del segle XX", que es pot visitar a la Pedrera fins al proper 24 de febrer. La mostra, comissionada per l'arquitecte Juli Capella, commemora el primer segle de vida de la Casa Milà, l'emblemàtic edifici que Antoni Gaudí va fer al passeig de Gràcia de Barcelona. Una excusa perfecta per repassar la trajectòria d'altres artistes coetanis i de primer ordre internacional que, com el reusenc, entenien l'arquitectura com una disciplina generalista; és a dir, com a un exercici de disseny global que abastava molt més del que era estrictament la projecció i la construcció d'un edifici: mobiliari, objectes decoratius i funcionals, vitralls, roba de la llar...

Informació oficial de l'exposició a La Pedrera

Els arquitectes estudiats en l'exposició són el belga Victor Horta, el francès Hector Guimard, l'escocès Charles Rennie Mackintosh, els austríacs Josef Hoffmann i Adolf Loos i el nordamericà Frank Lloyd Wright. A través de plànols, dibuixos, maquetes, fotografies, projeccions de video i objectes decoratius, la mostra repassa la formació, el pensament arquitectònic i el treball professional de cadascun d'ells. I ho fa també analitzant una obra cabdal de cada artista; aquella que generà més controvèrsia, en el seu temps, alhora que consolidava una mica més el trencament amb la tradició historicista anterior. Així, de Victor Horta s'estudia la seva llar privada, a Brussel·les, de la qual aquest blog en tractava en una entrada publicada el passat mes d'agost. La Maison Horta és avui el museu de l'arquitecte, figura cabdal de l'Art Nouveau belga.

D'Hector Guimard, creador de moltes de les estacions del Metro de París, a l'exposició se'ns presenta l'Hôtel Mezzara, contruït a la capital francesa entre 1910 i 1911 com a mansió de l'industrial venecià del tèxtil Paul Mezzara i que avui funciona com a sala d'exposicions. La Glasgow School of Art és l'obra triada per estudiat Mackintosh. Va ser construïda entre 1899 i 1909 per acollir les noves dependències de la facultat d'arquitectura, fundada a mitjan segle XIX. Mackintosh n'havia estat alumne. El Palau Stoclet, a Brussel·les, és considerada l'obra mestra de Hoffmann. L'arquitecte la va pensar com a mansió particular del banquer Adolphe Stoclet. L'edifici es va fer entre els anys 1905 i 1911; encara avui pertany a la mateixa família i no és obert al públic. El menjador conté frescos que va fer expressament per a la casa l'artista austríac Gustav Klimt.

El Palais Stoclet va ser declarat Patrimoni de la Humanitat al 2009

La Looshaus és avui una de les principals atraccions turístiques de Viena, però quan la van construir va ser centre d'una important controvèrsia. Fins i tot l'emperador àustro-hongarès no va ocultar mai que l'edifici li desagradava profundament. Aixecat entre 1909 i 1911 per acollir en els seus baixos la prestigiosa sastreria Goldman & Salatsch i habitatges a les plantes superiors, Adolf Loos va pensar un edifici sense cap mena d'ornaments, cosa que contrastava poderosament amb el que es duia a Viena en l'època del seu esplendor imperial. Avui, a l'edifici hi ha un banc.

Finalment, la Robbie House va ser projectada per Frank Lloyd Wright com a habitatge privat. El seu propietari desitjava una casa lluminosa i amb espais diàfans; que no estigués gens ni mica recarregada d'ornamentació i que, en conjunt, donés sensació de lleugeresa. Wright la va construir a Chicago entre 1908 i 1910. Destaca per la preeminència de les línies horitzontals i les seves grans teulades. És considerada la peça més emblemàtica de les cases de la pradera que dissenyà l'arquitecte, que va lluitar personalment quan tenia 90 anys per evitar que l'enderroquessin. Actualment, la casa pertany a la Universitat de Chicago i aspira a ser declarada Patrimoni de la Humanitat.

El web gowright.org/robie ofereix un interessant tour virtual per la
Robie House tal com l'havia dissenyada Wright

Paral·lelament a l'exposició, La Pedrera ha preparat un seguit de 4 conferències i tertúlies amb especialistes internacionals que debatran, entre gener i febrer, sobre l'arquitectura que s'avança al seu temps i crea controvèrsia i la influència que va exercir la Pedrera en els cànons estètics de la seva època. La primera cita serà el proper 21 de gener a les 19.00h. Hi intervindran l'historiador de l'art Daniel Giralt-Miracle i el periodista Lluís Permanyer.

dilluns, 22 d’octubre de 2012

48H Open House Barcelona

Barcelona acollirà aquest proper cap de setmana la tercera edició del 48H Open House, un Festival d'Arquitectura que permetrà fer visites guiades i de franc a 150 edificis i llocs emblemàtics de tota la ciutat. Construccions de diferents èpoques i estils arquitectònics; des de la Casa de la Ciutat, construïda al 1373, fins al novíssim Parc de Recerca Biomèdica, acabat l'any 2006 al front marítim de Barcelona. Des del Palau Centelles, del segle XV, a la torre Colom, de la dècada dels 60, i la xarxa de clavegueram de la ciutat.

Postal corporativa del 48H Open House Barcelona



Entre tota aquesta oferta també hi ha diferents icones del Modernisme barceloní: l'Hospital de Sant Pau, l'antiga fàbrica Casaramona (actual CaixaFòrum), el Círculo Ecuestre, la Casa Macaya, l'Ateneu Barcelonès, els Pavellons Güell, el Cercle del Liceu, l'Hotel España, el Palau Moja, la Casa Golferichs, el Col·legi de les Teresianes, l'Arc de Triomf, la Torre Amat, l'Ajuntament de Sants, la Casa Sayrach, el Palau Casades (actual seu del Col·legi d'Advocats), la Casa de Muley Afid (que acull el Consolat de Mèxic) i l'església de Sant Pacià, al barri de Sant Andreu, on Antoni Gaudí va dissenyar el mosàic del terra.

El 48H Open House és una iniciativa que va néixer a Londres l'any 1992 i que ja s'ha estès a altres ciutats, com ara Dublín, Galway, Nova York i Tel Aviv. A Barcelona començà el 2010. En aquella primera edició, els barcelonins van fer 25.000 visites als edificis que van obrir les seves portes mentre que l'any passat la xifra va ser superior; 35.000. Els organitzadors, el col·lectiu ArquitecturaReversible, han convocat un concurs convencional de fotografies i un altre per a usuaris de l'aplicació Instagram, així que en totes i cadascuna d'aquestes visites es podrà entrar amb càmera.  Podeu consultar el llistat de llocs visitables i els dies i les hores en què obren les portes al web de la cita; 48H Open House Barcelona.


dimarts, 2 d’octubre de 2012

Casa de Puig i Cadafalch, Argentona

Estat de la casa l'any 2006*
La casa de Puig i Cadafalch, a Argentona, està a punt de sortir de la UVI. Des del passat dia 2 d'agost la finca és de titularitat municipal, un cop culminat el procés que va acabar amb l'expropiació forçosa de la casa. La ja anterior propietària, Núria Riera (besnéta de l'arquitecte modernista) va demanar a l'Ajuntament que apliqués aquesta mesura després que fracassessin els seus intents de vendre la finca, sobre la qual ja pesava una primera sanció de 30.000 euros per l'estat ruinós en què es trobava tot i ser un Bé Cultural d'Interès Nacional. La Generalitat ja havia amenaçat Riera amb noves sancions si no millorava l'estat de la casa.

Un cop pactada l'expropiació, es va taxar la propietat i es començaren a pactar les condicions de tot el procés. En total, el municipi pagarà 422.000 euros en tres terminis, el primer dels quals ja s'ha fet efectiu. Els altres dos es pagaran l'any vinent i al 2014. L'acord inclou l'expropiació de la casa amb el seu petit jardí i tot el contingut de la finca, en què hi ha mobiliari, llibres, obres d'art i documentació diversa, que l'Ajuntament començarà a catalogar a partir d'ara a través dels tècnics del Centre d'Estudis Argentonins. Els historiadors hauran de determinar si tots aquests objectes havien pertangut a Puig i Cadafalch o es van adquirir després de la seva mort. La tasca és imminent, ja que la casa s'ha de buidar perquè puguin començar les obres de rehabilitació que s'hi han de fer.

Segons explica a Retalls del Modernisme l'alcalde d'Argentona, Ferran Armengol, l'Ajuntament té previst fer a la casa un centre d'interpretació de la figura i l'obra de Puig i Cadafalch, "un dels grans oblidats" i a qui "se li ha fet molt poc reconeixement" en comparació a altres arquitectes nacionals. Segons la idea inicial, el centre d'interpretació s'establirà a la planta baixa de la finca, on en vida de Puig i Cadafalch hi havia el seu despatx de treball, entre d'altres estances. És aquesta la part que el municipi obrirà als visitants, incloent-la en la Ruta del Modernisme, i on es desaria i conservaria la documentació de l'arquitecte. L'Ajuntament podria encarregar l'atenció als visitants del centre als guies del popular Museu del Càntir de la vila. La planta de dalt, on hi havia les habitacions, s'habilitarà per acollir les dependències de la Regidoria de Cultura i Patrimoni.

Estat actual de l'habitatge

Segons apunta Armengol, es tracta d'un projecte "totalment sostenible", ja que l'edifici estaria en ús i per tant gaudiria d'un manteniment i d'un servei permanent de vigilància. Tot i que el pla d'ús cultural encara no està fet i, per tant, ni tan sols pressupostat, l'alcalde comenta que el centre d'interpretació també podria tenir una petita botiga que vengués productes relacionats amb Puig i Cadafalch, Argentona i el Modernisme en general. Els seus ingressos contribuïrien a cobrir despeses. Actualment, es calcula que el projecte suposaria una inversió mínima d'1.5 milions d'euros, que s'intentarà finançar amb aportacions de l'Ajuntament, la Generalitat i l'Estat, a més de subvencions no públiques, segons Armengol.

Façana posterior

Detall de finestra a carrer


En el moment de fer efectiva l'expropiació, la finca estava molt degradada. La coberta ha patit filtracions que han perjudicat l'estructura i revestiments i acabats de l'interior de la planta pis com per exemple la llar de foc amb  de guix (motlle de la llar de foc que després es construiria en pedra a la casa Amatller) de l'estudi de l'arquitecte. Aquesta seria la part que requereix de la intervenció més urgent. També han caigut o s'han desmontat els merlets de coberta, un pinacle amb forma de pinya, la pèrgola de fusta que es perllongava fins al balcó en forma de glorieta que hi ha sobre la plaça de Vendre i una gàrgola que hi havia a la seva base. Molts d'aquests elements encara es conserven; es podrien reposar un cop restaurats i podrien servir de model per als que s'haguessin de fer de nou. A l'interior, hi ha molt mobiliari i força elements decoratius arrambats perquè es va haver d'apuntalar l'estructura (en bona parte costruida amb forjats de vigues de fusta. També hi ha motlles que Puig i Cadafalch havia usat per fer peces en sèrie en alguns dels seus projectes i peces sobrants d'altres construccions seves i que havia reaprofitat ubicant-les en aquest habitatge.

Pati de la casal*

Detall de finestra que dona al pati interior*


Hores d'ara, el projecte arquitectònic encara no està fet però ja s'ha encarregat a un especialista, coneixedor de l'obra de Puig i Cadafalch i del Modernisme. Només hi ha l'estudi geotècnic, per mesurar la resistència del terreny. Ferran Armengol calcula que abans de final d'any podrien haver-se fet tots els treballs necessaris per consolidar l'estructura de la casa, i que a partir d'aleshores es podria començar a fer la rehabilitació dels elements interiors i, finalment, l'habilitació dels espais de què es vol dotar la finca. En total, segons l'alcalde, l'obra es podria lliurar en un termini de 4 o 5 anys.

Interior de l'habitatge a la planta noble fa uns anys*

La finca era la casa d'estiueig de Puig i Cadafach i la va projectar ell mateix entre 1897 i 1905, integrant en una sola construcció tres velles cases rurals preexistents. Com que una de les cases feia cantonada amb la plaça de Vendre i el carrer Dolors Monserdà, va solucionar hàbilment l'angle formant sobre la planta baixa un jardí amb la pèrgola i la glorieta hexagonal de fusta girant cap als dos costats. La construcció, que s'integra perfectament en l'entorn, és senzilla, de fàbrica enlluïda coronada per un ràfec sobre tornapuntes i un emmerlat de perfil triangular, fet d'obra vista. La distribució de l'espai interior és força capriciós, ja que no hi ha eixos dominats i sí molts espais i racons amb funcions diverses; fins i tot un laboratori químic, on encara hi ha els instruments que un polifacètic Puig i Cadafalch utilitzava per fer-hi vi, ja que posseïa terrenys a la rodalia. A dins, hi trobem forjats de bigues de fusta a la vista, columnes, motllures amb motius florals al capdamunt de les finestres i a l'exterior, una xemeneia decorada amb trencadís ceràmic, maó, ferro forjat a les finestres, les portes i les baranes i més ceràmica.

Interior de l'habitatge fa uns anys*

La recuperació de la finca ha estat possible també gràcies a la pressió ciutadana. Es va constituir una plataforma cívica (Salvem can Puig i Cadafalch) per exigir a les administracions una actuació urgent per evitar la ràpida i progressiva degradació de la casa. A més de convocar manifestacions i organitzar xerrades informatives, van crear un blog (www.salvemcanpuigicadafalch.blogspot.com.es) i una pàgina a la xarxa social Facebook. Durant un temps es va sospitar que Puig i Cadafalch havia amagat en ella tota la documentació que havia generat mentre havia estat president de la Mancomunitat de Catalunya, entre 1917 i 1923. Els documents, però, van ser finalment localitzats al darrere d'una falsa paret de fusta als altells de la casa que l'arquitecte tenia al carrer Provença de Barcelona.

*Fotografies extretes del llibre Puig i Cadafalch, Ed. Lunwerg

dilluns, 17 de setembre de 2012

Pavellons Güell




Pinacle de l'entrada amb un taronger de fruits daurats
Ubicats a l'avinguda de Pedralbes, a tocar de la Diagonal de Barcelona, el que coneixem com a 'pavellons Güell' de la Ruta Modernista de Barcelona són una ínfima part del que fins al 1918 va ser la immensa finca rural i d'estiueig que la nissaga dels Güell va tenir en aquesta zona de la ciutat; aleshores, perifèria del nucli urbà de l'antiga vila de Sarrià. Els terrenys els havia adquirit al 1862 l'industrial Joan Güell, ajuntant en una de sola les propietats de 4 masos preexistents: can Feliu, que s'ubicava a tocar de les actuals facultats de la vessant mar de la Diagonal, can Baldiró, a prop de la cruïlla del que ara és avinguda Pedralbes amb la Diagonal, can Berra, una mica més al nord, i la Torre Güell, que la nissaga va transformar en la seva residència d'estiu. En aquella època, s'accedia a la finca des del sud, és a dir, en un punt que avui dia és a l'avinguda Joan XXIII, a l'entrada de la Facultat de Farmàcia, just davant de l'hotel Princesa Sofía. La porta de la finca encara resta dempeus. Per arribar a la Torre, s'hi va construir un camí arbrat, el passeig dels Til·lers.

Eusebi Güell va heretar la propietat de la finca a la mort del seu pare Joan, al 1872. La va voler adaptar als seus gustos, de manera que va encarregar un projecte de reforma a l'arquitecte barceloní Joan Martorell i Montells (autor del Palau Robert de Barcelona i del col·legi dels Jesuïtes de Sarrià); un projecte que, entre d'altres coses, incloïa el trasllat de l'entrada principal de la finca a la vessant nord, al que actualment és l'avinguda Pedraldes. Així, a partir d'aquell moment, a la propietat s'accedia des d'un camí veïnal d'ús estrictament privat que, partint de la vila de Sarrià, tan sols conduïa a les finques particulars dels Güell, els Girona i els Miralles. El camí coincideix en el seu traçat amb l'actual carrer de Manuel Girona. És per aquí que encara avui s'accedeix al que queda d'aquella gran propietat particular, on tan sols hi resten dempeus la cavallerissa, el picader, la casa del porter, part del jardí i la monumetal porta; tot dissenyat per Antoni Gaudí, qui va treballar en aquesta obra entre 1884 i 1887.

L'arquitecte de Reus va fer aquí el primer dels seus primers treballs per als Güell. Ho va fer per encàrrec de Joan Martorell. Gaudí feia tan sols 6 anys que s'havia llicenciat. Aquí es va inspirar en el famós poema "L'Atlàntida", que havia escrit al 1876 mossèn Jacint Verdaguer, confessor particular del sogre d'Eusebi Güell (el marquès de Comillas) i amic de la família, que havia estiuejat en alguna ocasió a la finca. En el poema, Verdaguer recreava l'Hort de les Hespèrides. Es tracta d'una figura de la mitologia grega; un jardí custodiat per unes nimfes (les Hespèrides) i per un drac. Tots ells vigilaven especialment els arbres del jardí perquè donaven un fruits daurats que garantien la immortalitat a qui els menjava. L'enemic a batre era Hèrcules, que aspirava a robar les fruites d'or.


Plànol de la finca dels Güell abans de la urbanització de l'Av. Diagonal

Casa del porter a la nova entrada de la finca


Fita amb la inicial de Gaudí i l'any d'inici de
les obres

Gaudí intentà fer a la finca dels Güell una versió pròpia de l'hort mitològic que Verdaguer recreà en el seu poema, i projectà una portalada carregada de referències a aquest passatge de l'Atlàntida. Així, avui encara podem admirar la porta de ferro forjat de la finca en què destaca la presència d'un drac amb les ales desplegades, la boca oberta i la llengua bífida ben alta, en una clara posició d'atac. L'obra la va fer el ferrer Ramon Vallet i Piquer al seu taller del carrer Llúria. Com que el seu enemic és Hèrcules, segons el poema, Gaudí no hi va fer aquí cap referència a sant Jordi. Durant anys es va creure erròniament que l'animal s'acarnissava aquí amb el patró de Catalunya.



Dalt de la columna en què la porta hi està ancorada, Gaudí hi va posar l'arbre dels fruits daurats, que en el poema de mossèn Cinto no era pas un pomer, sinó un taronger, perquè havia volgut donar un aire més local al mite grec. A més del ferro forjat de la porta en sí, l'arquitecte va emprar en aquesta obra el maó i la tècnica del trencadís. Al primer el va disposar de manera capriciosa, separant una filera de l'altra per una discreta sanefa de petits troços trencats de ceràmica vidriada. A la part baixa de la porta de ferro forjat va posar-hi petites plataformes amb el dibuix d'una rosa (flor favorita d'Isabel López, esposa d'Eusebi Güell) i a la columna del taronger, un medalló de pedra amb la lletra G, inicial de la nissaga propietària de la finca.


Medalló de pedra amb la inicial dels Güell

Relleu a la porta d'accés que representa el cap
d'un guarda dels jardins de les Hespèrides

Pel que fa al jardí, Gaudí va projectar-hi una pèrgola i dues fonts repartides entre una gran quantitat d'arbres mediterranis; eucaliptus, magnòlies, pins, palmeres... La font d'Hèrcules es troba actualment dins el recinte del Palau Reial de Barcelona. Amb un bust de l'heroi al damunt, té un canó amb forma de drac. Va ser restaurada al 1983.


Façana interior del pavelló de les cavallerisses


Interior de les cavallerisses i del que havia estat fins fa uns anys, les
oficines de la Càtedra Gaudí

La col·laboració de Gaudí amb els Güell no va ser efímera. Al 1885 es va encarregar de projectar el Palau de la nissaga al Raval, al carrer Nou de la Rambla, a bastament comentat en una entrada anterior d'aquest blog. Al 1898 va fer el projecte del que havia de ser l'església de la colònia que els Güell havien pensat aixecar per allotjar els treballadors de la seva fàbrica tèxtil de Santa Coloma de Cervelló; el Vapor Vell. L'obra del temple, on Gaudí va assajar nombroses solucions que sí va poder posar en pràctica en la seva obra mestra de la Sagrada Família, finalment no es va executar en la seva totalitat. A Santa Coloma de Cervelló tan sols es va constuir la cripta, encara existent. Aquí, Gaudí, també es va encarregar de fer la planimetria del conjunt de la colònia tèxtil. I al 1900 va començar a treballar en el projecte del Park Güell en els terrenys on la poderosa nissaga d'industrials havia pensat fer una promoció d'habitatges envoltats de bosc i amb vistes a Barcelona, però que finalment va fracassar.


Vista de les cavallerisses des del carrer


Gaudí va combinar diferents materials en la composició
de la façana, com es pot observar en aquesta foto

Al 1918, mort Eusebi Güell, els seus descendents van decidir donar gran part dels terrenys de la finca perquè la Corona pugués fer-hi la seva residència oficial quan els seus membres visitessin Barcelona. Eusebi Güell havia estat amic del rei Alfons XIII. Va ser aleshores que la propietat va perdre el seu esplendor. La Torre Güell, on la nissaga havia establert la seva casa estacional, va passar a formar part del recinte privat dels monarques fins al 1931. Va ser ampliada a banda i banda i actualment és el Palau Reial de Pedralbes, que malgrat el seu nom, acull el Museu de la Ceràmica i el de les Arts Decoratives i és seu de la Unió per a la Mediterrània. 


Tanca i porta d'accés a la finca que en el seu moment era veïna de la Güell, de l'industrial Hermenegild Miralles i Anglès, projectada per Gaudí

Fotografia de la porta en el seu estat original, abans de la urbanització
 i construcció d'habitatges projectats per José Antonio Coderch l'any
 1968. Fotografía extretat de www.american-buddha.com 

Als edificis de la cavalleria i el picader de la finca, actualment propietat de la Universitat de Barcelona, es va instal·lar al 1968 la Reial Càtedra Gaudí de la Universitat Politècnica de Catalunya. Gràcies a això, els edificis es van poder restaurar, ja que fins a aquell moment estaven en desús i en molt mal estat. Al 1969 van ser declarats Monument Històrico-Artístic d'Interès Nacional. Fins a l'any 2000, i precisament des de 1968, va ser director  de la Càtedra l'arquitecte i historiador Joan Bassegoda i Nonell, mort el passat 30 de juliol. La Càtedra es va traslladar al febrer de 2008 a l'Escola Tècnica Superior d'Arquitectura de Barcelona. Des d'aleshores, els Pavellons Güell tornen a estar en desús, a l'espera d'una nova intervenció que permeti recuperar l'esplendor d'aquest llegat d'Antoni Gaudí.


Estàtua d'Antoni Gaudí al peu del portal Miralles


dimecres, 22 d’agost de 2012

Brussel·les

Hôtel Ciamberlani de Paul Hankar

Brussel·les és una de les ciutats on major desenvolupament va tenir el Modernisme, conegut allà amb el nom d'Art Nouveau. Amb la seva designació com a capital de Bèlgica, un cop fundat el país al 1830 després de separar-se del Regne d'Holanda, Brussel·les va començar a experimentar un gran creixement; econòmic, urbanístic i demogràfic. Entre el 1870 i el 1910, per exemple, va passar dels 250.000 als 800.000 habitants. La ciutat es va expandir als suburbis gràcies a l'electrificació i als tramvies. S'aixecaven nous barris, es construïen bulevars i avingudes, infrastructures (la línia ferroviària entre Brussel·les i Malines va ser la primera a inaugurar-se a l'Europa continental al 1835) i nous monuments, com ara el Parc del Cinqüentenari (1880) i les Arcades del mateix nom (1905). La ciutat també bollia a nivell intel·lectual; al 1847 Marx i Engels hi van publicar el seu Manifest Comunista. Es desenvolupava una important burgesia que, com en d'altres punts d'Europa, va voler evidenciar el seu poder amb construccions imponents que van dissenyar els més prestigiosos arquitectes de l'Art Nouveau local colze a colze amb altres noms de la primera línia de les arts decoratives belgues. Moltes d'aquestes obres constitueixen una de les rutes turístiques més atractives de la capital europea. L'Art Nouveau és ben present doncs a Brussel·les, on es poden comptar fins a 1.000 edificis d'aquest estil.


Old England, de Paul Saintenoy. Originalment era uns grans
magatzems


Casa dissenyada per Albert Roosenboom


Gustave Serrurier-Bovy va ser dels primers arquitectes en sentar les bases del Modernisme en aquesta ciutat; darrera seu, joves arquitectes com Victor Horta, Henry van de Velde, Paul Hankar entre d'altres i fins a comptar-ne vint, van dissenyar edificis i molts dels seus elements decoratius interiors que trencaven amb els estils del passat. Aquest trencament va ser afavorit gràcies al desenvolupament de nous mètodes constructius i a l'ús de materials que fins aleshores no havien tingut un especial protagonisme com a elements decoratius en l'arquitectura, com per exemple el ferro laminat i fos, que permetia espais més grans i alhora més lluminosos quan es combinava amb el vidre, vidre plomat o miralls.






Accés a l'Hotel Otlet, projectat per Octave van Rysselberghe

Hotel Hannon, obra de Junes Brunfaut

Artistes que van saber fusionar la funcionalitat constructiva dels materials amb la seva vessant estrictament decorativa. Horta i van de Velde van rivalitzar. El primer sempre va voler crear construccions caracteritzades per l'amplitud, malgrat l'estretor dels solars en que s'aixecaven, i decorades amb luxe. N'és un exemple la seva pròpia casa, convertida actualment en el Museu Horta. La seva obra mestra, però, és la lamentablement desapareguda Maison du Peuple, construïda a Brussel·les entre 1896 i 1898 per acollir la seu del Partit dels Treballadors de Bèlgica. La gràcia d'aquest edifici rau en el fet que gairebé no hi havia parets i bona part de la façana estava composada per vidre i perfileria metàl·lica. L'estructura de l'edifici estava completament al descobert. En ell s'hi van projectar botigues, un cafè, oficines, un auditori, una sala de festes i un teatre amb capacitat per a 3.000 persones i marcaria un precedent en l'arquitectura de Brussel·les. 


Façana de la Maison du Peuple


Interior de la Maison du Peuple. Detall d'estructura amb acer laminat



Detall de façana de la casa Museu Horta


Escala central de la casa Museu Horta
Foto extreta del llibre editat pel mateix museu



Zona d'estar i menjador de la casa d'Horta
Foto extreta del llibre editat pel mateix museu


Van de Velde, que va començar com a pintor, considerava que totes les arts havien de posar-se al servei de les arts decoratives per millorar l'entorn en què viuen les persones. Per això, concebia una construcció a nivell global; des del disseny de l'espai al del mobiliari, la llum i els més petits detalls decoratius. Entre les seves creacions hi ha mobiliari de tota mena: taules, cadires, butaques... Van de Velde mai va tenir el mateix èxit que Horta a la capital belga. Així com l'arquitectura d'Horta tenia un estil més afrancesat (fet que reclamava més l'atenció a la burgesia local que li encarregava el disseny de les seves noves cases a la ciutat), en el cas de Van de Velde, la seva influència va ser més nòrdica i sòbria, tenint en compte que va estar uns anys instal·lat a Berlin on era reconegut pel disseny d'interiors, sobretot de locals comercials.


Disseny interior per Van de Velde a la botiga Havana-Compagnie a Berlin


Monument Mérode, de Henry Van de Velde a
Brussel·les

Paul Hankar, gran amic de Victor Horta, també va deixar l'empremta en alguns edificis d'estil Art Nouveau a Brussel·les, com per exemple la mateixa casa Hankar o l'Hôtel Ciamberlani, però malauradament, va morir molt jove als 41 anys.


Casa de Paul Hankar

En quant a característiques concretes de l'Art Nouveau belga, podríem dir que és d'un estil molt  personal i molt més auster en contrast amb aquest mateix estil en d'altres països europeus. El disseny i la decoració de les façanes és molt més sobri i menys arriscat. Si bé juguen molt amb volums i formes geomètriques, hi ha més mancança en elements decoratius, si ho comparem amb construccions catalanes o franceses de la mateixa època. Aquesta mancança però, la compensen per una altra banda amb un gran treball en ferro forjat i laminat, amb la presència de grans finestrals de carpinteria de fusta molt treballada o en l´ús d'esgrafiats molt elaborats i acolorits, que trenquen i compensen la geometria de les façanes. En el disseny d'interiors, es pot dir el mateix, però cal destacar la gran presència de perfileria laminada amb una funció estructural o merament decorativa. Es podria dir que els arquitectes modernistes belgues van ser uns mestres en l'ús d'aquest material, a destacar principalment les obres d'Horta.


Vivenda projectada per Arthur Nelissen



Porta d'accés a l'habitatge projectat per
Georges Peereboom


Interior de "The Gresham", actual Museu de
les Arts

Per a tots aquells que us animeu a fer una visita a Brussel·les, us interessarà saber que hi ha rutes guiades pels diferents barris de la ciutat i hi ha editat un plànol de la ciutat on es marquen aquestes rutes i informen dels diferents edificis que es poden visitar. Trobareu més informació a www.arau.org o a qualsevol punt d'informació turística de la ciutat.







Actual Museu del Còmic, dissenyat per Victor Horta.
Originalment eren els grans magatzems Waucquez







dilluns, 6 d’agost de 2012

Una visita a l'exposició "Cellers; Cooperativisme + Modernisme"

Tríptic de la mostra "Cellers; Cooperativisme + Modernisme"

Comissionada per la comunicadora científica Sílvia Bravo, l'exposició "Celler; Cooperativisme + Modernisme" fa un repàs al fenòmen dels cellers a catalunya des d'una doble perspectiva: la històrica i l'arquitectònica. Així, per exemple, el visitant inicia el recorregut de la mostra coneixent com va afectar al camp català la crisi de la fil·loxera, plaga que arribà a Catalunya a la dècada dels 80 del segle XIX i que provocà descens de la producció, reducció dels jornals pagesos i la consegüent crisi social que afectava l'àmbit rural del nostre país.
Davant d'aquesta situació, es generà a Catalunya un procés de modernització del sistema productiu en què s'involucraren pagesos i industrials: s'adoptaren noves tècniques en la producció del vi, s'acabà incrementant la qualitat del producte final i, en conseqüència, millorà també la qualitat de vida del pagès. Peça clau en aquest procés va ser la creació de cooperatives i societats productores que establiren la seva seu en nous cellers; espais de nova planta adaptats a les noves exigències productives i erigits en base als cànons estètics del Modernisme imperant al país. La primera Societat Agrícola que es va crear, a Catalunya, va ser la de Barberà de la Conca, al 1894, fundada per petits pagesos de la localitat, com ara Victorià Figuerola, Josep Canaleta i Ramon Contijoch, que van rebre el suport de Joan Esplugas, gran propietari rural de la comarca.

Imatge del celler de Barberà de la Conca durant la seva construcció. La fotografia, procedent del fons Cèsar Martinell del Museu de Valls, presideix l'entrada a la mostra 
    
La mostra remarca la important tasca que van fer-hi els arquitectes que treballaren en aquest àmbit. No es tractava únicament de dissenyar edificis. Per fer-ho, abans havien de conèixer el procés industrial de producció del vi per poder crear espais que facilitessin totes i cadascuna de les passes d'aquest procés. És així com s'aixecaren naus més grans amb arcs majors per permetre l'entrada de llum i d'aire allà on era necessari que s'eliminés l'acumulació d'àcid carbònic, i magatzems subterranis ventilats per tal de tallar la transmissió de calor durant el procés de fermentació. Projectar cellers requeria una visió de conjunt de l'activitat que s'hi havia de fer, a l'interior d'aquests edificis, per tal de fer-los funcionals alhora que estèticament adients amb els cànons de l'època. Igualment, sabem per la mostra que els arquitectes treballaren per adaptar l'estètica exterior dels cellers al conjunt paisatgístic de l'entorn en què s'havien d'erigir. Materials com el maó i la pedra eren els que més es van emprar. Al celler del Sindicat Agrícola de Rocafort de Queralt, per exemplem, representaven el 73% del total de l'edifici. Junt a ells, també s'utilitzà la teula, l'estuc, la ceràmica i la fusta, el ferro i el vidre, tot i que en menor mesura.

L'arquitecte de Valls Cèsar Martinell és el principal nom propi de l'època. Va projectar fins a 20 cellers arreu de la geografia catalana; Gandesa, Pinell de Brai, Falset, Cornudella de montsant, Nulles, Vila-rodona, Aiguamúrcia, Cabra del Camp, Montblanc, Barberà de la Conca, Pira, Rocafort de Queralt, Llorenç del Penedès, les Cabanyes, Igualada, Rubí i Sant Cugat del Vallès són les localitats on hi va deixar la seva petja.  Seguidor d'Antoni Gaudí, l'arquitecte va rebre l'assessorament del mestre de Reus per tirar endavant la seva tasca en l'àmbit de projecció de cellers.

Maqueta del celler del Sindicat Agrícola de Sant Isidre, a Nulles, que s'exposa a la mostra

L'exposició, que es podrà visitar fins al proper 14 d'octubre a CaixaFòrum, ens fa acabar el recorregut d'escassament una hora amb un vídeo on descendents dels primers cooperativistes ens repassen la importància del celler en la vida dels seus pobles i les seves famílies al llarg de les darreres generacions. Aquest apartat relatiu a la memòria històrica ajuda a què el visitant arribi al final de la mostra amb la idea que  els cellers constitueixen també un original objectiu turístic que ens durà a nombroses comarques catalanes. La mostra combina l'ús de la fotografia, la maqueta, el mapa interactiu, l'àudio amb petites pastilles explicatives, el gràfic i el vídeo amb una adequada proporció de text que no fa en cap moment ferragós el recorregut. Al mig de la sala, i dins d'una estructura que simula ser mitja bóta de vi, el visitant pot visualitzar un vídeo mut que combina imatges del procés de producció del vi amb les de detalls arquitectònics del que el gran poeta Àngel Guimerà va batejar com a "Catedrals del Vi" quan va visitar el celler de l'Espluga de Francolí.

Tota la informació històrica dels cellers es pot consultar al nou web www.cellerscooperatius.cat

dijous, 5 de juliol de 2012

Els cellers modernistes, a CaixaFòrum

Avui divendres, dia 6 de juliol, s'inaugura a CaixaFòrum de Barcelona l'exposició "Cellers, cooperativisme + Modernisme". La mostra, que es podrà visitar fins al proper 14 d'octubre, pretén fer un repàs al fenòmen dels cellers modernistes des d'una triple perspectiva.



D'una banda, la històrica, en què s'intenta explicar en quin context van començar a crear-se les cooperatives agrícoles de pagesos, moltes de les quals van encarregar la redacció dels projectes de les seves seus a arquitectes modernistes. En aquest punt, podrem aprofundir coneixements sobre la reacció que la pagesia catalana va tenir per revifar una activitat econòmica obligada a renovar-se després de la plaga de la fil·loxera, a finals del segle XIX. El cooperativisme es va estendre com a fórmula mercantil i el Modernisme hi va aportar el toc que consagrava la revifalla econòmica del sector. A les comarques de l'Alt Camp i la Conca de Barberà és on hi ha actualment la major concentració de cellers modernistes. Hi ha fins i tot una ruta turística que ens porta també fins a Sant Sadurní d'Anoia, Falset, el Palau d'Anglesola i Albi, entre d'altres municipis.


En segon lloc, l'exposició ens aproximarà als noms propis d'aquella època; les persones i les entitats implicades en la creació dels cellers i la redacció dels projectes d'uns edificis que avui dia formen part del nostre patrimoni històric, com ara el del Sindicat Agrícola de Pinell de Brai o els cellers de Barberà de la Conca i el del Sindicat Agrícola Sant Isidre, de Nulles. Finalment, la mostra fa incís en els arquitectes que van treballar en aquest àmbit econòmic, com ara Cèsar Martinell i Brunet, nascut a Valls al 1888, que va signar gairebé la meitat dels cellers de tall modernista de l'època.


Podeu aconseguir més informació clicant l'enllaç de l'exposició al web de CaixaFòrum.


Cellers, cooperativisme + Modernisme