Retalls del Modernisme

Sala Hipòstila del Park Güell Construït entre 1900 i 1914, data en què es va paralitzar l'obra, el Park Güell és un dels principals reclams turístics de Barcelona. Avui el coneixem com a parc urbà. Va ser inaugurat com a tal el 26 d'abril de 1926 després que l'Ajuntament de la ciutat l'hagués adquirit 4 anys enrere per 3,2 milions de pessetes. L'oposició municipal va tractar d'impedir la compra perquè considerava que l'operació acabaria sent una inversió ruïnosa: mantenir la finca costaria massa diners, fer-hi arribar l'aigua seria molt complicat, la vegetació existent era pobra i estava en mal estat i habilitar-ne els accessos implicaria expropiar finques del voltant, amb la qual cosa la despesa encara es dispararia més. Però una cosa era clara: si l'Ajuntament no comprava els terrenys, la família Güell estava decidida a fer desaparèixer tot el que ja s'hi havia construït fins a aquell moment. Si el projecte inicial confiat a Antoni G

Vista general de la cripta que Gaudí va dissenyar per a la colònia Güell Ubicada a Santa Coloma de Cervelló, la colònia Güell es va començar a aixecar al 1890 quan l'empresari Eusebi Güell va substituir la seva antiga fàbrica tèxtil de Sants (el Vapor Vell) per unes noves instal·lacions industrials al peu d'una veritable 'ciutat' de nova planta on hi residissin els treballadors de l'empresa i les seves famílies. Una 'ciutat' que disposés de tota mena de serveis; escoles, dispensari, economat, església i centre social de reunions i d'esbarjo a més d'habitatges i locals per eixoplugar els serveis administratius de l'empresa i del nucli de població. Naixia la colònia Güell, seguint un model d'organització sòcio-laboral que els anglesos ja havien posat en pràctica un segle abans. L'indret escollit per Güell era el terreny que envoltava el mas can Soler de la Torre, construït al 1622 però que el seu pare Joan havia adquirit al

Pinacle de l'entrada amb un taronger de fruits daurats Ubicats a l'avinguda de Pedralbes, a tocar de la Diagonal de Barcelona, el que coneixem com a 'pavellons Güell' de la Ruta Modernista de Barcelona són una ínfima part del que fins al 1918 va ser la immensa finca rural i d'estiueig que la nissaga dels Güell va tenir en aquesta zona de la ciutat; aleshores, perifèria del nucli urbà de l'antiga vila de Sarrià. Els terrenys els havia adquirit al 1862 l'industrial Joan Güell, ajuntant en una de sola les propietats de 4 masos preexistents: can Feliu, que s'ubicava a tocar de les actuals facultats de la vessant mar de la Diagonal, can Baldiró, a prop de la cruïlla del que ara és avinguda Pedralbes amb la Diagonal, can Berra, una mica més al nord, i la Torre Güell, que la nissaga va transformar en la seva residència d'estiu. En aquella època, s'accedia a la finca des del sud, és a dir, en un punt que avui dia és a l'avinguda Joan XXIII

Treball en forja realitzat pel Taller Badía Germans. En la part superior de les dues portes d'accés hi podem veure les inicials E i G  del seu propietari i al centre l'escut de Catalunya El Palau Güell va ser projectat per Antoni Gaudí per acollir la residència familiar de l'industrial Eusebi Güell. L'obra es va aixecar entre 1885 i 1890 al carrer Nou de la Rambla, en ple cor del Raval. Aquesta, aleshores, era una zona de molt mala reputació però molt propera al Palau Moja, ubicat a les Rambles, on hi vivia la família de la seva esposa Isabel López, filla del marquès de Comillas. Façana principal L'edifici és una mostra de la primera etapa de Gaudí, en què l'artista volia trencar l'academicisme regnant en l'arquitectura del moment. L'accés des del carrer es feia a través d'una doble porta arcada amb tanques de ferro forjat, entre les quals Gaudí va dissenyar un escut amb les quatre barres catalanes. Gaudí projectà un palau amb