El Park Güell, d'urbanització de luxe a parc urbà

Sala Hipòstila del Park Güell

Construït entre 1900 i 1914, data en què es va paralitzar l'obra, el Park Güell és un dels principals reclams turístics de Barcelona. Avui el coneixem com a parc urbà. Va ser inaugurat com a tal el 26 d'abril de 1926 després que l'Ajuntament de la ciutat l'hagués adquirit 4 anys enrere per 3,2 milions de pessetes. L'oposició municipal va tractar d'impedir la compra perquè considerava que l'operació acabaria sent una inversió ruïnosa: mantenir la finca costaria massa diners, fer-hi arribar l'aigua seria molt complicat, la vegetació existent era pobra i estava en mal estat i habilitar-ne els accessos implicaria expropiar finques del voltant, amb la qual cosa la despesa encara es dispararia més. Però una cosa era clara: si l'Ajuntament no comprava els terrenys, la família Güell estava decidida a fer desaparèixer tot el que ja s'hi havia construït fins a aquell moment.

Si el projecte inicial confiat a Antoni Gaudí no se n'hagués anat en orris, el Park Güell hauria estat una luxosa promoció de 60 habitatges envoltats de jardí i escampats per la muntanya Pelada. En aquesta zona, els Güell posseïen terres i en varen comprar d'altres amb la idea de tirar endavant aquest ambiciós projecte residencial que tenia en la seva privilegiada ubicació el principal reclam comercial: lluny del bullici de la gran ciutat, dalt d'un turó, envoltat de natura i amb unes vistes immillorables. Paradoxalment, el fet d'estar tan apartat del centre segons els paràmetres de l'època i de trobar-se a la muntanya, va suposar el fracàs definitiu del projecte.

A l'esquerra, la vivenda del guarda. A la dreta, la casa del conserge

Quan en va rebre l'encàrrec, Gaudí ja havia treballat per als Güell en unes altres obres: la residència d'estiu de Pedralbes (els Pavellons Güell, al 1884), el Palau familiar del carrer Nou de la Rambla (al 1885) i la Colònia Güell a Santa Coloma de Cervelló (residència per a obrers de la indústria tèxtil dels Güell, ubicada al mateix lloc i a tocar de la famosa cripta, al 1890). Per al Park (així amb 'k', perquè el projecte s'inspirava en les zones residencials de luxe que ja hi havia a Anglaterra), Antoni Gaudí va dissenyar un recinte tancat; protegit per una tanca de pedra i una porta principal d'accés al carrer d'Olot custodiada per la casa del conserge i la vivenda del guarda. Són les petites construccions que trobem a banda i banda de l'entrada, just abans d'una esplanada al peu de la famosa escala on jeu el drac de trencadís; un dels emblemes de la Barcelona modernista. Tota aquesta zona va ser acabada al 1903

Vivenda del guarda

Coberta de la vivenda del guarda

La vivenda del guarda, de 3 plantes més altell, és una mostra d'habitatge per a famílies humils dissenyat per Gaudí. Actualment acull l'exposició Güell, Gaudí i Barcelona; l'expressió d'un ideal urbà. Destaca per la coberta de trencadís, rematada per un pinacle amb la forma d'un bolet (l'ammanita muscaria) i la façana recoberta de pedra. A l'interior, espais habitables a banda i banda de la caixa d'escala i connectats pel davant i pel darrere d'aquesta. La casa del conserge és on avui hi ha la botiga del Park. És molt més funcional i senzilla; amb espais més reduïts i ornamentació més pobra. Aquestes 2 van ser les primeres cases que es van aixecar al terreny.

De cases destinades exclusivament per a possibles compradors només se'n van fer 2. La primera, la que es va fer construir al 1905 l'advocat Martí Trias i Domènech, que n'encarregà el projecte a l'arquitecte sabadellenc Juli Batllevell. L'altra, la casa de mostra de la urbanització, dissenyada pel reusenc Francesc Berenguer i Mestres, que treballava amb Gaudí. L'havia encarregada aixecar el contractista de la urbanització, Josep Pardo i Casanovas. Antoni Gaudí, el seu pare i la seva neboda es van instal·lar en ella al 1906. L'arquitecte reusenc hi va viure gairebé 20 anys, fins a pocs mesos abans de la seva mort, quan s'instal·là al seu estudi de la Sagrada Família. L'espai, avui, acull la Casa Museu Gaudí, inaugurada al 1963. Eusebi Güell, propietari del terreny, es va instal·lar amb la seva família en el mas del segle XVIII que hi ha just a l'esquerra de l'escala del drac; la Casa Larrard. Hi va viure fins al moment de la seva mort, en aquesta mateixa residència, al 1918. La construcció, avui, és una escola; la Baldiri Reixac.

Coberta de la Sala Hipòstila

El drac del Park Güell

L'escala del drac condueix a la Sala Hipòstila; la zona de columnes on segons el projecte inicial s'hi havia d'instal·lar el mercat per als veïns de la urbanització. L'espai destaca per la presència de 86 columnes que subjecten la gran plaça superior. Per l'interior de cada columna circula l'aigua de la pluja que es recull a l'espai superior i que s'emmagatzema en una gran cisterna subterrània. El sostre de la Sala Hipòstila té forma ondulant; aquí, Gaudí va comptar amb l'arquitecte i pintor tarragoní Josep Maria Jujol, que va dissenyar vuit medallons de trencadís ceràmic que decoren els espais entre columnes. Al fons d'aquest espai reservat per al mercat de la urbanització, en l'època hi va haver un brollador d'aigua, avui inexistent: la Font de la Plaça o de can Muntaner, que Güell va fer comercialitzar com a "agua de mesa" amb la marca Sarva. Les autoritats sanitàries en van concedir els permisos al 1913. Només es venia en farmàcies i es promocionava com a aigua "de inmejorables condiciones, abre el apetito, facilita la digestión, y regulariza la nutrición. Es de gran utilidad para las personas que padecen de estreñimiento".

Banc de trencadís a la plaça de la Natura

Detall del trencadís del banc

La plaça a la part superior de la Sala Hipòstila va ser projectada com a zona d'esbarjo per als residents de la zona. Gaudí l'anomenà "Teatre Grec", tot i que actualment se'l coneix com a plaça de la Natura. Amb el pas dels anys, i especialment quan el projecte urbanístic del Park Güell es va abandonar de manera definitiva, l'espai va esdevenir escenari de diversos actes socials, com ara un festival dels balears que vivien a Barcelona, exhibicions de globus aerostàtics, ballades de sardanes, competicions esportives i força festivals benèfics organitzats per dames de l'alta societat barcelonina per recaptar fons per a nens de famílies pobres, mestres impossibilitats o per a asils de persones cegues, entre d'altres. La plaça està delimitada per la famosa bancada de trencadís i de forma ondulada del Park; un veritable mirador de tota la ciutat. Jujol també s'encarregà del disseny decoratiu del banc. Des d'aquí es contemplen les 2 úniques cases de tot el parc, a més de l'esplanada d'accés al recinte des del carrer d'Olot.

Corredor de columnes 

A la dreta de la plaça de la Natura hi ha el jardí d'Àustria. Segons el projecte original, l'espai estava pensat per ser venut en parcel·les i posteriorment edificat. Quan el recinte va ser adquirit per l'Ajuntament, s'hi va instal·lar el viver municipal. Avui és un jardí amb tot d'espècies que Àustria va regalar a la ciutat amb motiu de l'exposició Viena a Barcelona que es va fer al 1977. A l'esquerra de la plaça de la Natura, tot un seguit de 3 viaductes que segons el projecte original pretenien interconnectar els diferents espais del Park. Gaudí els va projectar en forma de passadissos coberts delimitats per una filera de columnes inclinades de pedra, de manera que la secció de cada corredor és del tot irregular. En el primer tram, en una de les columnes hi ha una escultura que representa ser una bugadera. Més endavant, en l'espai que connecta el segon i tercer tram de passadissos, l'arquitecte hi va projectar columnes amb formes helicoidals. Les columnes, en general, recorden troncs d'arbres i semblen recrear interiors de coves; tot, pensat per integrar els espais construïts en el seu entorn natural, igual que els bancs de la plaça de la Natura, on alguns hi han volgut veure una al·legoria de les onades o del cos de les serps.

Columnes helicoidals al darrer tram de corredor

Al 1917, el recinte va ser proposat, entre d'altres, com a possible escenari de l'Exposició Internacional de les Indústries Elèctriques que es pretenia celebrar a Barcelona. La mostra, a la fi, es postposaria fins al 1929, data en què es va fer a Montjuïc però amb el format d'Exposició Internacional. La infanta Isabel, germana d'Alfons XII, va visitar el Park durant una estada a Barcelona al juliol de 1913. La hi varen rebre els Güell i els marquesos de Comillas, sogres d'Eusebi Güell. Després de recórrer la urbanització en carruatge, la infanta va prendre te a la casa Larrard, residència familiar de Güell. El Park, que té 17,19 hectàrees, va ser declarat Monument Històrico-Artístic d'Interès Nacional l 1969. Al 1984, la Unesco el va declarat Patrimoni de la Humanitat.