dilluns, 26 de març de 2012

La Garriga modernista

Edifici i local comercial projectat per Manuel J. Raspall i Mayol el 1912
La història contemporània de la Garriga, al Vallès Oriental, està molt lligada al termalisme. Al 1840 s'inaugurà el primer centre d'aigües termals de la vila; el Balneari Blancafort, i al 1874, els Banys Martí. L'arribada del tren al municipi (la línia Barcelona-Puigcerdà) l'any posterior va marcar l'inici de la transformació de la Garriga. Millor comunicada amb l'exterior, va ser a partir d'aleshores que la burgesia de Barcelona començà a arribar a la vila per fer-hi tractaments termals, passar-hi l'estiu i fer-s'hi construir mansions de temporada. El Modernisme desembarcava a la Garriga, amb torres aixecades principalment a banda i banda de la via del tren, la Ronda del Carril. La vila creixia, urbanísticament, i es va fer necessari construir un nou eix viari: el Passeig, que es va començar a urbanitzar al 1878 i que va esdevenir centre neuràlgic de les relacions socials i d'esbarjo dels garriguencs i els estiuejants, amb el cafè, el casino, un casinet i un quilòmetre de rambla per passejar.


Casa Mercè Pla. Obra d'Emili Sala del 1914
Torre de la Villa Anita. Obra d'Emili Sala

L'arquitecte Manuel Joaquim Raspall va deixar la seva empremta en força punts de la vila. Del centenar llarg d'obres que va fer al Vallès Oriental, més de 70 les va dur a terme a la Garriga. Hi destaca la 'mansana Raspall', a l'inici del Passeig, a tocar de la plaça del Silenci, on encara avui es poden admirar quatre dels seus treballs més emblemàtics: les cases-jardí conegudes com la Bombonera (1910-1911), la Casa Barbey (1911-1919), la Torre Iris (1911; pensada com a edifici d'habitatges per ser llogats a l'estiu) i la Casa Barraquer (1912-1913). La mansana va ser declarada Bé Nacional d'Interès Cutural i constitueix un bon punt d'inici de la ruta modernista de la vila, que ens du a visitar nombroses joies que malauradament avui dia no es troben en gaire bon estat de conservació.

La Bombonera
Detall de La Bombonera. Zona d'accés a l'habitatge
Torre Barbey
Torre Barbey. Detall de la balconada i del mosaic, obra de Lluís Brú
Torre Barbey. Detall la porta de la tanca exterior
Torre Barbey. Porxada de l'habitatge
Torre Barbey. Detall del pilaret de la tanca exterior

Amb un estil molt personal i fàcilment identificable, Raspall va projectar torres, teatres, naus industrials, magatzems, cinemes, quioscos, panteons, masies, granges, cafès, parcs, bancs, fanals... Va ser l'autor del projecte inicial de la plaça de toros la Monumental (el que es va executar però que uns mesos després van modificar els arquitectes Ignasi Mas i Domènec Sugrañes) i el del popular teatre El Molino, al Paral·lel de Barcelona. També pintà, dissenyà mobiliari i fins i tot va escriure obres de teatre. Raspall va ser l'arquitecte municipal de nombrosos ajuntaments, com ara Cardedeu, l'Ametlla del Vallès, Llinars del Vallès, Caldes de Montbui, la Roca del Vallès, Montmeló i la Garriga, on va morir al 1937. Raspall també dinamitzà l'esperit burgès de la Garriga participant en tertúlies d'intel·lectuals i organitzant festes per a destacats membres d'aquesta classe social. Va ser un dels promotors i copropietari del Casino de la Garriga, fundat al 1924.

Torre Iris
Torre Iris
Casa Llorens
Casa Llorens
Casa Raspall

Considerat un modernista de segona generació, Raspall evolucionà cap al noucentisme i, finalment, cap a l'art Déco. Aquesta trajectòria es pot contemplar amb l'anàlisi de les formes que projectà en els seus treballs, segons l'època: curvil·línies inicialment, rectilínies més tard i geomètriques al final. La seva obra a la Garriga pertany a l'època modernista. Manuel Joaquim Raspall treballà molt amb el ferro forjat i utilitzà la tècnica de l'esgrafiat i el trencadís amb ceràmica, que encara avui es poden veure en les xemeneies, els bancs i les columnes que ens va llegar.

Detall de la casa Joan Colom. Obra
 de Raspall del 1905
Casa Serra i Pons. Obra de Raspall del 1910
Casa Bosch. Obra de Raspall del 1912

dijous, 8 de març de 2012

Noves reformes a la casa Lleó Morera

Casa Lleó Morera en el seu estat original a primers de s.XX
Foto extreta de la Viquipèdia

La casa Lleó Morera, projectada per l'arquitecte Lluís Domènech i Montaner, està de reformes. Ja fa un temps que estem observant que la botiga de la marca comercial Loewe, que està ubicada a la planta baixa de la casa, està realitzant una reforma integral en el local que ocupa.

Aquesta no és la primera reforma que es fa a la planta baixa d'aquest edifici. L'any 1943, l'arquitecte Raimon Duran i Reynals va dur a terme una primera reforma per adaptar la planta baixa com a local comercial de la marca Loewe. Val a dir que aquesta primera reforma va ser molt desafortunada, ja que va eliminar bona part dels elements decoratius originals de la façana a planta baixa.

Als vols del 1992, Oscar Tusquests va dur a terme una nova reforma de la mateixa. En aquest cas, l'arquitecte va mirar de recuperar certes parts de la façana, com per exemple la paret de pedra original i els dracs que hi havia als laterals de les voltes dels aparadors i els pilars amb capitells de motius florals. El resultat final va ser el que hem pogut veure fins a l'actualitat.

Estat de la planta baixa fins a l'actualitat
Foto extreta de la Viquipèdia

A primers d'aquest any però, s'ha iniciat una nova reforma, en què la firma Loewe ha volgut recuperar més parts de la façana perduda. Pel que sembla i tal i com es pot llegir en l'article del diari El País del 23 de desembre del 2011, la intenció és realitzar l'accés a la botiga pel que era l'obertura original de façana per on accedien els carruatges. També es vol recuperar els finestrals originals d'aquesta planta i dos falsos sostres originals que es podran observar des de l'interior de la botiga. Malauradament, les nimfes que hi havia en els finestrals no les recuperen. Tampoc sabem si es recuperarà tot el treball en ferro forjat que hi havia als finestrals.

Antiga porta d'entrada a la botiga Loewe
Es pot veure com s'ha eliminat la columna daurada
 Fotografia del  23/01/12

El mateix punt del local el 22/02/12
 La columna metàl·lica ha estat substituïda
per una rèplica de la columna original

Anirem fent un seguiment de les obres, a veure quin és el resultat final.

diumenge, 4 de març de 2012

Casa Pince

Façana original de la Casa Pince després de la reforma realitzada per Joan Alsina
 Fotografia extreta de Viquipèdia

Ubicat a la cruïlla dels carrers Ferran i Rauric, molt a la vora de les Rambles, el restaurant Casa Pince va ser un dels establiments del seu ram més luxosos de Barcelona. El van crear el francès Jean Pince, que treballava com a ajudant de cuina al prestigiós hotel Ambos Mundos, i un amic cuiner. El local va començar a guanyar prestigi entre les classes acomodades de la ciutat. Tal com explica el periodista Lluís Permanyer en un article publicat a La Vanguardia, l'esposa de Pince, l'empordanesa Catarina Ros, havia tingut la idea d'aprofitar la sortida de missa de 12 de la veïna església de Sant Jaume per cuinar pollastre amb salsa i ventar-ne el fum perquè als feligresos se'ls obrís la gana i s'atansessin al local. Casa Pince va ser el primer local de venda de menjar per emportar, tot i que al seu local també disposava de menjadors i preparava menús per a banquets. Banquets de categoria, com el que van preparar amb motiu de la visita a Barcelona de la infanta Isabel de Borbó, germana del rei Alfons XII i tieta d'Alfons XIII. Tal com s'estilava en aquella època, els plats de la casa tenien pomposos noms en francès: Consommé aux trois Grand Marnier, Vanneux truffés Danidoff, Mousse de Foie, Gras au Porto, Poulade piquée broche, Glace Ermenonville...

Estat actual de l'emplaçament de l'antiga Casa Pince

Al seu local també s'hi celebraren distingides vetllades dels poders fàctics de l'època, com ara dinars organitzats pel cos consular de la ciutat o per l'associació d'arquitectes de Catalunya, tòmboles benèfiques per a noies pobres, patrocinades per dames de l'alta societat local, i un homentage al violinista i compositor Joan Manén, entre d'altres. En una d'aquestes festes va ser víctima d'una greu indisposició Bartomeu Robert, que havia estat alcalde de Barcelona per un espai de 7 mesos al 1899. El popularment conegut com a Doctor Robert es va trobar malament en el moment del brindis, mentre adreçava unes paraules als assistents al sopar, en què es commemorava la creació de l'institut mèdic municipal. Va morir poca estona després de ser traslladat a la seva llar particular pels seus col·legues.

Amb l'èxit consolidat, Pince i la seva esposa es quedaren com a únics propietaris del local i van adquirir tot l'edifici que fa cantonada. En aquest mateix xamfrà avui es pot veure el poc que resta de l'existència de Casa Pince al lloc; un ornament en forma de marc amb motius vegetals i dos bustos femenins. Dins el marc hi havia el nom de l'establiment, tot i que avui hi ha un escut fet en metall. La part que dóna a Ferran és la millor conservada. També s'hi conserven les baranes de metall al primer pis, en el qual encara són perceptibles les restes de l'aplacat de pedra en forma d'arc que hi havien existit.

Detall dels pocs ornaments que resten de l'antic local comercial

El local va ser decorat per l'arquitecte Joan Alsina i Arús, col·laborador d'Antoni Gaudí en l'obra del Palau Güell, i de Domènech i Montaner en el projecte del Grand Hotel de la Ciutat de Mallorca. Casa Pince va aconseguir el primer premi de l'Ajuntament de Barcelona al millor establiment comercial projectat, l'any 1905. L'any següent guanyà les medalles d'or de les ciutats de París i Brussel·les i, al 1907, les de Madrid i Budapest.

Tot i que no es coneix amb exactitud la data del seu tancament, Permanyer ens explica que el local va ser víctima de la fallida del Banc de Barcelona, d'una malaurada inversió a la Borsa dels seus propietaris i de la persecució anarquista, que l'identificava com a un dels locals preferits de la classe dominant.