diumenge, 27 d’octubre de 2013

Casa Sayrach, l'obra que posava punt final al Modernisme català

Ubicada a la cruïlla de l'avinguda Diagonal amb Enric Granados (Barcelona), la Casa Sayrach és considerada com la darrera obra del Modernisme català. L'edifici, acabat al 1917, s'ianugurava en un moment en què aquest corrent arquitectònic ja havia deixat pas al Noucentisme. La Casa Sayrach es va projectar com a bloc de vivendes particulars. És obra de Manuel Sayrach i Carreras, nascut a Sants al 1886. L'arquitecte va viure al pis principal de la finca. Al 1926 es va acabar la Casa Montserrat, projectada també per Sayrach. És just al costat, però al carrer Enric Granados. També es tracta d'un edifici d'habitatges, el disseny del qual Sayrach va dedicar a la seva esposa, Montserrat Fatjó del Xiprers, amb qui s'acabava de casar.

Casa Sayrach, a Diagonal - Enric Granados

Ambdós edificis reflecteixen la particular concepció arquitectònica de Sayrach, que d'altra banda mostra una clara influència d'Antoni Gaudí en l'àmbit ornamental. En un text acabat al 1909 però mai publicat ("L'arquitectura nova"), Sayrach ja explicava que l'arquitecte havia de buscar la seva inspiració en la natura. D'aquesta manera, proposava crear l'estil catalaúnich, és a dir, un corrent arquitectònic català i únic que es basés en l'observació del paisatge propi del país. La Casa Sayrach i la Casa Montserrat en són la mostra.

A l'esquerra, la Casa Montserrat; a la dreta, Casa Sayrach

L'accés a la Casa Sayrach recorda la nau central d'un petit temple. Columnes a banda i banda, una petita 'capella' a la dreta (un racó que condueix a un dels habitatges de la finca) i una altra al fons, a l'esquerra, on l'arquitecte hi va projectar l'escala i l'ascensor. Al lloc que li pertocaria a l'altar, hi va fer un petit jardí, inexistent avui dia. Les formes escultòriques evoquen el mar; espirals que vindrien a representar l'esquelet d'una balena; ondulacions que representen les aigües deixades a la sorra pel pas del mar després d'una onada; petites incrustacions de colors que ens recorden les pedres arrodonides per la força del mar; i també al sostre, la petjada d'una gran petxina.

L'ascensor, de la Casa Sayrach, al fons del hall d'entrada a l'edifici
Els sostres de la Casa Sayrach, tot un catàleg de formes inspirades en la temàtica marina
Sostre al hall d'entrada a la Casa Sayrach
Casa del porter a la Casa Sayrach

A la Casa Montserrat, tampoc no hi falten les mateixes referències. Al sostre del vestíbul d'entrada a l'edifici, molt més petit que no pas el de la Casa Sayrach, l'arquitecte hi ha fer el que bé podria representar un corall. A les parets laterals, però, hi ha representar un parell de telons fets amb escaiola; clara referència al món del teatre, del qual sayrach n'era un apassionat. De fet, Manuel Sayrach també era dramaturg i va escriure poesia lírica. Al sostre encara avui es poden veure les inicials dels esposos, M i M. El puntet de la 'i' és una estrella de mar.

Casa Montserrat; a les parets, cortines de teatre; al sostre, formes de corall
Sostre al hall d'entrada a la Casa Montserrat

Hi ha qui també veu en la decoració de totes dues cases un simbolisme de caire més filosòfic. Per exemple, a la Casa Montserrat, just a la part de dalt de la caseta del porter, entre dues columnes jòniques hi ha un arbre amb tot de branques que es van bifurcant. Això, segons alguns crítics, representaria tots els coneixements que va adquirint la persona al llarg de la seva vida i que acaba configurant-ne la personalitat. Ambdós edificis estan dividits per uns columna a tota l'alçaca que representa el Cordó de Sant Francesc, que aquest ordre religiós va triar com a cinturó de l'hàbit dels seus monjos.

El Manuel Sayrach arquitecte només va deixar dues obres més, a part d'aquests edificis. Es tracta del monument al Sagrat Cor, a Moià, i el panteó familiar al cementiri Nou de Barcelona. Malauradament, als 60 es va enderrocar la Torre dels Dimonis, la finca d'estiueig de la família a Sant Feliu de Llobregat, de la qual ell mateix en va projectar la reforma al 1909, quan encara estudiava Arquitectura. Hi destacava el mur perimetral del recinte, on va representar els set dies de la Creació amb l'ús de miralls, vidres de color i carbó entre d'altres materials, utilitzant la tècnica del trencadís gaudinià. La família encara conserva un plec amb més de 2000 dibuixos de projectes que va pensar al llarg de la seva vida, que tot i això mai no es van realitzar. Sayrach també va dissenyar mobles, tipografies, escenografies i fins i tot redactà per a Francesc Macià un projecte de república integrada per diferents estats ibèrics.


dissabte, 19 d’octubre de 2013

I aquest cap de setmana, torna el 48h Open House

Per quart any consecutiu, Barcelona viurà aquest cap de setmana el 48h Open House, Festival d'Arquitectura. El certamen, que va començar el 1992 a Londres i s'ha estès a poc a poc a altres ciutats com ara Nova York, Dublín, Galway i Tel Aviv, programa un parell de jornades de portes obertes a 150 edificis emblemàtics de la ciutat. Aquest any, a més, s'ha convidat a afegir-s'hi a Santa Coloma de Gramenet, que obre les portes de l'antic recinte de la Clínica Mental, entre d'altres propostes.

L'Open House programa visites al matí i a la tarda de dissabte i diumenge
Des d'aquest dissabte al matí i fins a demà diumenge al vespre, es podran visitar de franc edificis emblemàtics de tot Barcelona, com ara l'Arc de Triomf, el Cercle del Liceu, l'Ateneu Barcelonès, el Círculo Ecuestre, la Casa Àsia, l'Ajuntament de Barcelona, el Mercat del Born i el de Santa Caterina o la nova seu de la Filmoteca de Catalunya. En total, edificis de tots els districtes de la ciutat, d'ús públic i privat i de diferents estils arquitectònics. En podeu consultar el menú i els horaris de visita de tots els edificis al web del certamen.


Els visitants dels edificis podran participar en 2 concursos de fotografies fetes en qualsevol de les cases. Un d'ells, per a usuaris d'Instagram, amb la temàtica "Els interiors de Barcelona", i l'altre, l'Open Foto Premi Josep Llobet, que s'obre a fotografies que captin perspectives generals o detalls de qualsevol dels edificis. 

dimarts, 15 d’octubre de 2013

El recinte modernista de Sant Pau obrirà de nou al 2014

El recinte modernista de l'Hospital de Sant Pau obrirà les seves portes a primers de 2014, tot i que les obres de rehabilitació del conjunt encara no estaran del tot acabades. Així, quan d'aquí a uns mesos l'obra de Domènech i Montaner torni a obrir les seves portes, encara s'estaran fent obres al pavelló de Sant Salvador i quedaran pendents les de 5 pavellons més: el Montserrat, el Carme, el Puríssima, el Sant Rafael i l'interior del central (el d'Operacions). Els altres 6 (Sant Jordi, Santa Apol·lònia, Sant Leopold, la Mercè, Sant Manuel i el d'Administració) estaran, però, del tot acabats.



Igualment és previst que aleshores ja hagin finalitzat les obres de renovació de les instal·lacions, els treballs de geotèrmia, la consolidació dels túnels, la millora de les sales subterrànies i l'enjardinament central de tot el recinte. Les obres de rehabilitació van començar al 2009 i han suposat una inversió total de 71 milions d'euros, finançats per la Unió Europea, els governs central i de la Generalitat, l'Ajuntament i la Diputació de Barcelona i la Fundació Privada Hospital de la Santa Creu i Sant Pau.

El vell Sant Pau passarà a ser un potent campus de coneixement d'abast internacional. En els diferents edificis del conjunt hi tindran la seva seu l'Institut Internacional de la Universitat de les Nacions Unides, la Casa Àsia, l'Institut Forestal Europeu, el Programa de Perfils de Ciutats Resilients de les Nacions Unides-Hàbitat (que treballa per minimitzar els efectes dels terratrèmols i les inundacions) i el Global Water Operators Partnership Alliance (dedicada a les polítiques aqüíferes).

Influït per les teories sobre higiene i salut pública aplicades a l'urbanisme que començavent a circular a l'època, Domènech i Montaner va projectar el conjunt com a una ciutat-jardí. Inicialment, havia pensat fer-hi 48 pavellons, però l'esgotament dels fons destinats a la construcció del recinte van obligar a revisar i retocar el projecte a la baixa. L'arquitecte va pensar cada pavelló de forma independent als altres, però tots estan connectats per galeries subterrànies. Cadascun d'ells es va destinar a usos sanitaris diferents. La construcció del conjunt es va iniciar al 1902 i les obres es van perllongar fins al 1913. L'obra va ser declarada Patrimoni de la Humanitat per la Unesco al 1997. El fill de l'arquitecte, Pere Domènech i Roura, es va fer càrrec de l'ampliació del recinte al 1920, amb la construcció de 6 edificis més. Al 2009, però, el conjunt va tancar les portes per ser rehabilitat tot just després que s'estrenés el nou recinte hospitalari de Sant Pau un pèl més al nord, a tocar del Guinardó.

L'antic hospital es pot visitar cada dia de la setmana en el marc de la Ruta del Modernisme. Entre les 10.00h i les 12.30h es fan fins a 7 visites guiades en català, castellà, anglès i francès. 


divendres, 11 d’octubre de 2013

Campanya internacional a favor de la recuperació dels Pavellons Güell

Els Pavellons Güell de Barcelona han estat inclosos a la llista bianual del World Monuments Fund (WMF), entitat sense ànim de lucre i amb seu a Nova York dedicada a la protecció de monuments d'arreu del món en perill pel seu mal estat de conservació. En la llista per a 2014 que acaba de fer pública l'organització també s'hi han inclòs la ciutat de Venècia, el centre històric de l'Aquila, a Itàlia (afectat per un terratrèmol el 2009) i les zones malmeses pel sisme i el posterior tsunami de Japó de 2011.

Cartell promocional de la campanya a favor dels Pavellons Güell
La inclusió dels Pavellons Güell en la llista del WMF permetrà internacionalitzar la causa de la seva protecció, podent rebre fons directes de l'organització, d'altres entitats i també de particulars a partir de 50 dòlars. La candidatura d'aquest monument a ser inclosa a la llista de l'organisme mundial va ser oficialitzada a partir de la proposta que en va fer la catedràtica de la Universitat de Barcelona (UB), Mireia Freixa. Actualment, la UB, propietària dels Pavellons, i l'Ajuntament de Barcelona treballen en un projecte conjunt per recuperar la zona tant des del punt de vista arquitectònic com d'usos.

Així, el projecte preveu regenerar el jardí, rehabilitar els edificis que constitueixen el conjunt arquitectònic i substituir els murs perimetrals del recinte per uns altres que permetin contemplar l'interior del monument des del carrer. Pel que fa als usos, es treballa amb una bateria d'activitats acadèmiques i culturals per tal que la ciutat pugui gaudir dels Pavellons, que actualment es poden visitar com a part de la Ruta del Modernisme.

La llista del WMF es va començar a elaborar al 1996. Des d'aleshores ha inclòs 740 monuments de 133 països. Entre ells, anys enrere ja s'hi van incloure la Sagrada Família, la Fundació Joan Miró, el barri del Cabanyal, a València, l'aqüeducte de Segòvia, el barri de l'Albaicín, a Granada, la biblioteca de la Universitat de Coimbra (Portugal), l'Ajuntament de Sarajevo, els centres històrics de Mostar (Bòsnia Hercegovina) i Buenos Aires i les estàtues budistes de Bamiyan (Afghanistan), destruïdes pel règim talibà.

dilluns, 7 d’octubre de 2013

Camprodon, el Modernisme del Pirineu

Camprodon va ser una de les destinacions favorites d'estiueig de la burgesia barcelonina de finals segle XIX i començament del segle XX. Era l'època en què els metges recomanaven gaudir de la natura, l'aire fresc i el poder curatori de les aigües. El tren havia arribat a Sant Joan de les Abadesses un parell d'anys abans. Bartomeu Robert, més conegut com a Doctor Robert, que arribà a ser alcalde de Barcelona al 1899, va ser el pioner de la colònia d'estiueig que a poc a poc es va anar formant en aquesta vila del Ripollès. Era l'amo de can Pujol, al carrer Freixenet, 46; una finca de finals segle XIX amb tres nivells a la qual se li va afegir una nau industrial al 1956 per acollir la planta de fabricació de les galetes Pujol. Des de Camprodon, el Doctor Robert escrivia articles per a La Vanguardia, on reclamava la importància de millorar la salubritat de les ciutats i l'educació en els bons hàbits d'higiene per evitar infeccions i malalties. El passeig de la Font Nova primer, i més tard el passeig Maristany, van ser els indrets escollits per les famílies benestants de la capital per aixecar les seves mansions. 

Els testimonis d'aquella època estan catalogats per l'Ajuntament de Camprodon. Al carrer València, principal eix comercial de la vila, es va aixecar al número 44 la Casa Surís, o de les Monges, perquè al 1935 va ser adquirida per la congregació de l'Immaculat Cor de Maria. Projectada per l'arquitecte sabadellenc Josep Renom i Costa (autor, entre d'altres obres, del Mercat Central de la seva ciutat), i construïda segons dades oficials als volts de 1912, va ser pensada com a residència familiar. Es va construir amb dos nivells, tot i que en una obra posterior se li'n va afegir un tercer. Les obres també van desfigurar l'aspecte original de la façana del carrer València; per habilitar com a farmàcia l'espai dels baixos, es va sacrificar una finestra arcada amb quatre columnes. Can Surís té triple façana; la ja esmentada del carrer València, la posterior, que dóna al riu Ritort, i la del petit carrer lateral que les connecta. La façana és d'obra vista, feta amb mamposteria irregular. A la meitat de la planta baixa, al carrer València, encara es conserva una sanefa feta amb ceràmica vidriada.

Can Surís, façana que dóna al riu Riutort

També al carrer València, al número 28, hi ha Can Vila, que durant anys va ser la seu de Telefónica a Camprodon. L'edifici, de planta baixa i 3 nivells, té una tribuna, balcons amb baranes de ferro forjat i un pinacle coronant el xamfrà. És obra d'Antoni Coll i Fort, que va obtenir la Medalla de Bronze a l'Exposició Internacional de Barcelona de 1888. Al número 46 es pot veure Can Blanch, declarada Bé Cultural d'Interès Local. Es desconeix l'arquitecte que la va projectar. Tot i que ha perdut algun dels seus elements originals, encara s'hi pot veure el balcó de fusta blanca coronat amb un plafó decoratiu de ceràmica. L'edifici no és ben bé modernista però conserva algun trets d'aquest corrent.

Can Blanch, al carrer València, principal eix comercial de Camprodon

A la plaça del Doctor Robert, número 3, hi ha l'edifici de l'antic Hotel Rigat (avui, Hotel de Camprodon), projectat per Juli Maria Fossas Martínez. Fossas va ser l'arquitecte municipal de Malgrat de Mar, el Masnou i Arenys de Mar. L'hotel es va inaugurar al 1916. Consta de planta baixa més 3 pisos. Les baranes dels balcons són de ferro forjat. Posteriorment, a l'entrada se li va afegir una marquesina d'inspiració art-déco, encara avui molt ben conservada. Al costat mateix, poc després s'hi va construir un edifici on hi va haver l'antic cinema Rigat. Projectat igualment per Juli Maria Fossas, la construcció consta de planta baixa més 2. Destaca el diferent estil de les obertures exteriors de cada nivell; arcs adovellats a la planta baixa, finestres quadrades a la primera i arcs romànics a la superior. Hi ha qui assegura que el seu estil recorda el de Puig i Cadafalch.

L'edifici on hi havia l'Hotel Rigat és en ple centre de la vila

Can Roig és la joia més malmesa del Modernisme de Camprodon. Ubicada al número 19 del carrer Freixenet, la finca va ser la residència d'estiueig del doctor Emerenciano Roig Bofill, cunyat del doctor Robert. Junts, un i altre, van publicar el primer tractat sobre afeccions gàstriques que es va fer a Espanya. Can Roig és un palau amb 2 torres, una de planta circular i una altra de quadrangular. Consta de soterrani, planta baixa, primer pis i golfes. La teulada de les torres es va fer amb ceràmica vidriada; és un dels pocs elements que es conserven millor, de tota la finca. Façana amb pedra natural i artificial i elements de ferro forjat. A la planta baixa es va habilitar un gran saló amb una llar de foc amb escultures gòtiques; el conjunt, però, està molt malmès. El palau el va projectar al 1900 Simó Cordomí i Carrera, nascut a Olot, d'on va ser arquitecte municipal entre aquest mateix any i 1902. En aquest període, Cordomí va fer la reforma del Teatre Municipal i diverses finques modernistes al passeig Barcelona de la seva ciutat. Al 1902 va passar a ser l'arquitecte municipal de Granollers, on va dissenyar la reforma de l'edifici consistorial, que encara avui és una de les joies modernistes de la capital vallesana. Can Roig es troba en molt mal estat de conservació. Actualment, les autoritats municipals estan fent estudis per recuperar-lo.

Lamentablement, Can Roig es troba avui dia en un estat de semiruïna

La finca té dues torres; una de planta circular i una altra de quadrangular

Molt a la vora, al número 15 del mateix carrer, hi ha Can Cabot. Tot i no ser modernista, la finca és obra del prestigiós arquitecte Enric Sagnier i Villavecchia, un dels noms propis més importants d'aquest corrent a Catalunya. Sagnier va fer, entre d'altres projectes, el de la Casa Arnús de Barcelona, l'edifici de la Caixa de Pensions a Via Laietana, l'església i el convent de Pompeia, el temple expiatori del Tibidabo i col·laborà amb Josep Domènech i Estapà en el del Palau de Justícia. Can Cabot es va construir entre 1900 i 1905. Es tracta d'un xalet amb planta baixa, pis i golfes, sense balcons i amb una estructura molt senzilla.

Altres traces d'aquell passat de burgesos estiuejant a Camprodon es troben al passeig de la Font Nova i al passeig Maristany. A la Font Nova, les primeres cases es construïren a finals del segle XIX, com ca n'Oliveda, el Casal i, uns metres més endavant però ja al carrer Ignasi Casabó, can Vincke. Ca n'Oliveda va ser el primer xalet d'estiueig que es va construir a Camprodon; al 1880. El Doctor Robert conegué Camprodon gràcies a aquesta família un parell d'anys després. El Casal es va acabar al 1883. Actualment dividida en 3 propietats, va ser projectada com a vivenda unifamiliar per Josep Vilaseca i Casanovas, autor de l'Arc de Triomf de Barcelona. El seu primer propietari va ser Luís Pomar, consogre de l'empresari Francesc Carles Maristany, que es féu construir la seva pròpia mansió al passeig que du el seu nom. Can Vincke data de la darrera dècada del segle XIX; no se'n sap exactament l'any ni tampoc qui en va fer el projecte. La façana principal té un frontó de fusta ornamentada. Actualment està deshabitada.
El Casal, projectada per Josep Vilaseca i Casanovas 

Can Vicke, al carrer Ignasi Casabó

El primer xalet que es va construir al passeig Maristany va ser el de l'empresari cotoner Francesc Carles Maristany i Garriga, al primer terç del segle XX. Maristany va urbanitzar el passeig essent Bernardino Martorell l'arquitecte municipal de la vila. Es tracta d'un elegant bulevard amb un passeig central de gespa de 20 metres d'amplada envoltat d'immensos faigs, castanyers i plàtans. Després de can Maristany, en el passeig s'aixecaren unes altres mansions senyorials, com ara can Farres, can García-Nieto, can Guasch, can Font de Dalt o la casa Ballvé entre els anys 30 i els 60 del segle passat.