dimecres, 22 de febrer de 2012

Palau Güell

Treball en forja realitzat pel Taller Badía Germans. En la part superior de les dues portes d'accés hi podem veure les inicials E i G  del seu propietari i al centre l'escut de Catalunya


El Palau Güell va ser projectat per Antoni Gaudí per acollir la residència familiar de l'industrial Eusebi Güell. L'obra es va aixecar entre 1885 i 1890 al carrer Nou de la Rambla, en ple cor del Raval. Aquesta, aleshores, era una zona de molt mala reputació però molt propera al Palau Moja, ubicat a les Rambles, on hi vivia la família de la seva esposa Isabel López, filla del marquès de Comillas.


Façana principal

L'edifici és una mostra de la primera etapa de Gaudí, en què l'artista volia trencar l'academicisme regnant en l'arquitectura del moment. L'accés des del carrer es feia a través d'una doble porta arcada amb tanques de ferro forjat, entre les quals Gaudí va dissenyar un escut amb les quatre barres catalanes.

Gaudí projectà un palau amb 7 plantes i terrat. El soterrani es va pensar per a les cavalleries i les cambres dels palafreners de la família. Hi destaquen unes immenses columnes de maó vist. A la part posterior de la planta baixa s'hi disposaven els carruatges, a on desembocaven 2 camins empedrats a banda i banda de l'escala principal que connectaven amb el carrer. L'escala conduïa a un entresòl on Güell habilità les dependències de les empreses familiars i des d'on s'accedia a la planta noble, just al pis de dalt.


Espai de les cavalleries al soterrani
Vestíbul de l'habitatge, on estava situat el despatx i on rebien les
visites de negocis


La planta noble és on la família habilità l'espai públic del palau, és a dir, una petita sala per a les visites i un gran saló central sota una cúpula parabòlica a tota l'alçada del palau. El saló acollia recepcions i fins i tot cerimònies religioses: en un dels angles s'hi construí un altar, al voltant del qual s'hi va disposar l'estructura d'un òrgan. Una escala connectava el saló amb una entreplanta on s'ubicaven els músics de les orquestres en ocasions especials.


Accés al saló central
Cúpula parabòlica del saló central
Sala de visites amb arcs parabòlics


La part posterior d'aquesta planta acollia el menjador, la sala de fumadors amb una tribuna que donava al pati interior del palau i una sala de bitlles i taller de pintura. 


Menjador amb mobiliari de Francesc Vidal i Jevellí
Detall del treball en fusta a la sala de confiança
Arcada a la tribuna de la sala de fumadors


Les dues plantes superiors del palau estaven reservades a acollir els espais íntims de la família Güell i el seu servei. Així, des de l'entreplanta per als músics s'accedia als dormitoris familiars. Les cambres d'Eusebi Güell i de la seva esposa Isabel tenien vistes al saló central. La planta superior de l'edifici es va destinar al servei i les seves dependències, com ara la cuina i el safareig.


Llar de foc a l'avantsala als dormitoris,
amb una pintura d'Alexandre de Riquer
Cambra de l'esposa de Güell, Isabel López


Al terrat del palau, i al voltant de l'agulla que corona la cúpula del saló central, hi destaquen 20 xemeneies de diferents formes, fetes amb el trencadís característic d'Antoni Gaudí. Es considera un primes esbós del que posteriorment seria el terrat de la Pedrera.


Golfes

 



El Palau Güell va ser habitat per la família fins a l'esclat de la Guerra Civil, moment en què va ser confiscat per la CNT-FAI per establir-hi un quarter i una presó. Aquest no va ser l'únic projecte en què Gaudí treballà per al seu amic Eusebi Güell. També va projectar la capella de la colònia tèxtil que l'empresari aixecà a Santa Coloma de Cervelló, li feu la reforma de la finca que la família tenia a les Corts i dissenyà la zona verda d'una promoció de gairebé 90 habitatges a Barcelona; una promoció fracassada de la qual només en quedaria el parc; el Parc Güell.


Façana posterior








dijous, 9 de febrer de 2012

Els fanals de Pere Falqués (I)




Un dels fets més destacables dins la carrera arquitectònica de Pere Falqués i Urpí va ser el seu càrrec com a arquitecte municipal de l'Ajuntament de Barcelona des de 1889 fins a 1914, període en el que va dur a terme nombroses reformes urbanístiques i edificis de nova planta. Però possiblement sigui més conegut i recordat pels fanals-banc que va dissenyar i que podem trobar en diferents àrees de la ciutat. En aquest cas ens centrarem als ubicats al Passeig Lluís Companys.


Detall del treball de forja del fanal

Pere Falqués va participar en nombrosos concursos, entre ells els de l'Exposició Universal de 1888. Per a aquest, li van adjudicar el disseny i la construcció dels Palaus de les Indústries i el de l'Agricultura. També va guanyar el concurs per als fanals que s'havien d'instal·lar en el Saló de Sant Joan (actual Passeig de Lluís Companys), a l'igual que la balustrada que havia de delimitar aquest saló. Als fanals va optar per donar-los-hi una doble funció, la de fanal-banc. Per a això, els va dividir en dues parts, la part inferior de pedra que formaria el banc i des d'on s'aixecaria una peanya en el capitell de la qual arrencaria el ferro forjat que sostindria els dos fanals.


Fanal reconstruït on es pot apreciar la diferència de color
 de les peces velles aprofitades respecte a les noves

Imatge del llavors Saló de Sant Joan

La distribució i quantitat de fanals que podem veure en l'actualitat però, no és la mateixa que hi havia un cop acabada l'Exposició Universal. En aquella època se'n van anar construint progressivament, fins a arribar a un total de 12 fanals. Durant els anys 60 es van malmetre considerablement tenint en compte les obres de construcció de l'aparcament subterrani que es va realitzar en tot el passeig, motivat pel considerable augment del parc automobilístic a Barcelona. Cap a finals dels 90 l'Ajuntament va dur a terme la rehabilitació i reconstrucció dels mateixos, modernitzant-los a nivell elèctric, i afegint-ne 8 més als 12 ja existents, situant 10 fanals per banda al llarg de tot el passeig. Si ens hi fixem, podrem veure la diferència entre els originals i els nous, la tonalitat i color de la pedra del fanal ens ho delata. Com a curiositat dir que el ferro forjat dels fanals, originalment era pintat d'un color granatós, molt similar al dels altres fanals que va dissenyar Falqués.


Fanal completament nou

En el cas que volgueu visitar la zona, no us perdeu la balustrada, ni el monument a Rius i Taulet, dissenyat pel mateix arquitecte.


Balustrada lateral






diumenge, 5 de febrer de 2012

Els Quatre Gats

Portada del número 1 d'"Els Quatre Gats" amb el dibuix de Ramon Casas

Els Quatre Gats no és únicament el nom de l'emblemàtic local del carrer Montsió de Barcelona. És també el nom del setmanari que el gerent del local, el promotor cultural tarragoní Pere Romeu i Borràs, va publicar per promoure els artistes que freqüentaven la seva cerveseria-cabaret; un autèntic niu de pensament modernista que s'expressà, principalment, en l'àmbit de les arts. Romeu havia treballat al mític "le Chat Noir" de París, que també havia editat la seva pròpia revista. En tornar a Catalunya, el tarragoní va seguir el mateix model del 'gat negre' parisenc creant el famós local de reunió d'artistes que encara avui funciona a tocar del Portal de l'Àngel. I ho va fer amb l'ajuda, entre d'altres, del pintor Ramon Casas.


Portada del número 2, amb el dibuix de Mir

"Els Quatre Gats" es presentava com a una publicació "artístico-literària, sense color polítich". El primer número va aparèixer la segona setmana de febrer de 1899; és a dir, tot just ara se'n compleixen 113 anys. A la portada, diferents artistes hi feien dibuixos. En el primer hi va aparèxier el bust somrient d'una dona jove, fet per de Ramon Casas. Al segon, Joaquim Mir va fer-hi "La Figuereta". De la portada del número 3 se'n va encarregar Ramon Pichot (amb el dibuix "De l'Albaicín"), la del 4 la va fer Isidre Nonell ("Demanant caritat") i la del 5, Santiago Rusiñol (sense títol).


Ramon Pichot va dibuixar la portada
 del número 3

La revista constava de 4 pàgines. S'hi feia crítica de pintura, de llibres, de concerts; s'informava d'exposicions, de com els anava per París als artistes fidels al local del carrer Montsió i dels seus projectes, i es publicaven narracions curtes i poesies. Fins i tot convocà un premi a les millors creacions de textos dramàtics amb la idea que els guanyadors puguessin ser representats en les dobles funcions de putxinel·lis que es feien al local 5 dies a la setmana.


Isidre Nonell pintà "Demanant caritat"
al número 4

"Els Quatre Gats" costava 10 cèntims, però els venedors ambulants es van queixar perquè la revista no tenia sortida: massa cara per a tan poc paper, li van dir a Pere Romeu. L'editor, a partir d'aquell moment, va decidir rebaixar-ne el preu a la meitat no sense abans criticar feroçment els venedors en un article publicat al número 7 (el primer que es va vendre a 5 cèntims); els acusava de "no saber ni tan sols llegir, y els pochs qu'en saben no llegeixen, pero es permeten jutjar la calitat y el preu dels periodichs que se'ls dona á vendre, ficantse en la groxaria ó cantitat de paper".

Dibuix sense títol de Santiago Rusiñol
a la portada del número 5

La idea era vendre la revista a meitat de preu i en blanc i negre però augmentant a 10 cèntims les edicions especials que es fessin en color. Tot i això, Romeu va decidir tornar a la fórmula inicial a partir del número 10.


Casas dibuixà el nou ministre Duran i Bas
per il·lustrar la notícia del seu nomenament*

Per al periodista Josep Maria Cadena, coneixedor de la premsa catalana de primers de segle XX, "Els Quatre Gats" va ser "l'avantguarda periodística del Modernisme a Catalunya" junt a la revista "Luz", editada durant 3 mesos un any abans. Altres diaris i revistes se n'havien fet ressò, del Modernisme molt abans, però sempre havia estat o bé per criticar aquest moviment o simplement per publicar informacions molt puntuals sobre els seus promotors. Per a Cadena, "Els Quatre Gats" va ser la primera publicació creada amb l'objectiu de fer de caixa de ressonància de tots aquells artistes que s'emmirallaven en la vida bohèmia de París.

"Els Quatre Gats" va morir amb el número 15. En ell, la revista cedia el seu testimoni a "Pèl & Ploma", que va aparèixer per primer cop el 3 de juny de 1899, una setmana després de la desaparicíó d'"Els Quatre Gats". La nova publicació seria editada per Ramon Casas, que s'encarregaria de fer-ne els dibuixos, i pel pintor i promotor cultural Miquel Utrillo, que en seria el redactor.

*(Fotografies de l'edició facsímil d'"Els Quatre Gats" feta al 1988)