diumenge, 29 de gener de 2012

Palau Montaner


Vestíbul i escala principal de l'habitatge

Ubicat a la cruïlla dels carrers Mallorca i Roger de Llúria, el Palau Montaner el va projectar Josep Domènech i Estapà. És el que resta d’un projecte que incloïa la construcció de 2 palaus, l’un al costat de l’altre, que havien de ser les residències dels propietaris de l’editorial Montaner i Simón. El Palau Simón, situat al carrer Mallorca, ja és desaparegut.



Domènech i Estapà va redactar el projecte al 1889. Dos anys després, va renunciar a finalitzar els treballs del Palau Montaner per desavinences amb el seu propietari; Ramon Montaner. En aquells moments, ja s’havia construït l’edifici, de 2 plantes. Montaner va encarregar aleshores al seu cosí, Lluís Domènech i Montaner, que s’encarregués de finalitzar l’obra.

Domènech i Montaner va projectar una tercera planta, que va pensar per acollir les cambres del servei. A la primera hi hauria les habitacions de la família i a la planta baixa, el menjador (darrere les escales), la sala de fumadors al costat, el saló per rebre les visites (a l’esquerra del hall principal) amb una tribuna que donava al jardí, la sala de música (a la dreta del hall) i la biblioteca (a tocar de l’entrada), entre d’altres dependències. Al sòtan hi ubicaren la cuina i el rebost.


Galeria i tribuna que comuniquen amb el pati

Com era habitual en ell, Domènech i Montaner va comptar amb un equip d’artistes per treballar el disseny de l’interior del Palau; cosa que no havia arribat a fer Domènech i Estapà. Així, entre els treballs d’altres artistes avui encara podem contemplar dins el Palau mobles i marqueteria de Gaspar Homar, escultures d’Eusebi Arnau, vitralls d’Antoni Rigalt i un mosàic romà en forma de catifa, just al hall d’entrada del Palau, fet per Lluís Brú.



Porta d'accés al menjador
Accés a la sala de visites i galeria des del 
vestíbul amb mosaics de Lluís Brú
Zona d'accés des del carrer. Es poden apreciar els cavalls alats, molt
similars als existents al Palau de la Música

Arnau va fer animals fantàstics, lleons, cavalls i dracs alats, així com una sèrie de 4 escultures al capdamunt de l’escala principal que representaven homes i dones oferint aigua, pa, vi, sal i espècies, en una al·legoria de benvinguda al visitant. A la sala dels fumadors, Rigalt va fer 4 vitralls que representaven cadascuna de les estacions de l’any i al capdamunt del hall, una claraboia que simula estar parcialment coberta per branques i fulles de maracujà. Homar va fer-hi dracs de fusta al capdamunt de les portes de les habitacions familiars, així com el cos de les làmpades, que sostenen unes sirenes alades. 


Animal fantàstic a peu de barana

Esculptures d'Eusebi Arnau
Treball amb fusta de Gaspar Homar
Lluernari d'Antoni Rigalt


A l’exterior de l’edifici, a la façana que dóna al jardí, es van fer murals amb escenes relacionades amb l’ofici del propietari; el món de les arts gràfiques. Al llarg del corredor de la primera planta, uns altres frisos reten homenatge a la música, la pintura, l’escultura, l’agricultura i 2 dels grans avenços de l’època; el telèfon i el telègraf.  



Reixa de la tanca de carrer amb forma d'abella. La que
es veu en la fotografia és de les poques que queden complertes

L’obra va finalitzar al 1896. Amb motiu de la Guerra Civil, la família va deixar la casa i se'n va dur el mobiliari i les làmpades junt amb els efectes personals. Actualment, acull les dependències de la Delegació del Govern de l’Estat a Catalunya.


Sala de música (ja desapareguda). Foto extreta del "Catàleg del
Patrimoni Arquitectònic de la Ciutat de Barcelona"

dimecres, 25 de gener de 2012

Fonda España


Esgrafiat en un dels patis interiors
de l'establiment

L'hotel Espanya va ser inaugurat l'any 1859. L'establiment naixia com a Fonda Espanya, en una època en què el terme hotel encara no s'havia imposat, a casa nostra. Ubicat al carrer de Sant Pau, just al darrere del Gran Teatre del Liceu, la Fonda Espanya va ser reformada en 3 fases entre 1898 i 1903. Se'n van fer treballs de millora estructural i de renovació decorativa. Els propietaris en van encarregar el projecte a l'arquitecte Lluís Domènech i Montaner, que va deixar l'empremta modernista a l'hotel. En destaquen el mural del menjador i la xemeneia d'alabastre del saló de les tertúlies.




Domènech i Montaner va encarregar el disseny del mural a Ramon Casas. Representa el fons marí, amb sirenes i tot de plantes aquàtiques. A la part inferior, gelosies de fusta. Allà on es creuen s'hi van posar els escuts dels diferents regnes que van acabar creant Espanya. El menjador va ser conegut a l'època com La Peixera, o el Saló de les Sirenes.


Esgrafiats de Ramon Casas al Saló de les Sirenes


La xemeneia fa 5 metres d'alçada. Domènech i Montaner la va encarregar a un altre artista de renom de l'època; Eusebi Arnau. Al seu voltant hi ha tot de figures humanes i animals que busquen el caliu del foc.


Obra d'Eusebi Arnau


La reforma modernista va rebre el Premi de l'Ajuntament de Barcelona al Millor Establiment Comercial de 1904. La placa commemorativa encara es pot veure al hall principal de l'hotel, que va tornar a fer obres de reforma i va ser inaugurat de nou al 2010.


Escala interior reformada en la que s'ha deixat a la vista, sota una protecció
de vidre, els antics mosaics que la decoraven




dilluns, 23 de gener de 2012

Una deferència de Gaudí envers a Puig i Cadafalch

Si fem una ullada a la mitgera que hi ha entre les cases Amatller i Batlló, veurem un detall que Gaudí va tenir envers la casa que havia dissenyat Josep Puig i Cadafalch.


Mitgera entre la casa Amatller i Batlló

Ambdues edificacions ja eren existents abans que els dos arquitectes fessin les corresponents reformes. La primera, la casa Amatller, va ser adquirida per Antoni Amatller (industrial xocolater) de la qual en volia fer el seu habitatge habitual i va contractar Josep Puig i Cadafalch per a la seva reforma i transformació l'any 1898.

En el segon cas, l'industrial tèxtil Josep Batlló, que tenia com a propietat l'edifici que llindava amb la casa Amatller, va contractar a Antoni Gaudí la reforma del bloc d'habitatges donant-li plena llibertat en el projecte. Quan Gaudí va rebre aquest encàrrec (1904), la reforma de la casa Amatller ja havia estat finalitzada. Gaudí però, tenint en compte que afegia un cinquè pis a l'estructura original i que aquest sobresortiria molt en alçada respecte a la façana veïna, va procurar que la mitgera entre les dues façanes finalitzés en el mateix punt, retranquejant la façana del cinquè pis i afegint una motllura que coincidiria en recorregut amb l'existent a la casa Amatller. D'aquesta manera, les dues façanes tenien la mateixa alçada a nivell de mitgera.

Detall de la trobada a la part superior de la mitgera

diumenge, 22 de gener de 2012

Hospital de la Santa Creu i Sant Pau

L'Hospital de la Santa Creu i de Sant Pau es va començar a construir l'any 1902. L'obra la va projectar l'arquitecte Lluís Domènech i Montaner. Es tractava d'aixecar un nou complex hospitalari que substituís les velles dependències de l'Hospital de la Santa Creu (avui, seu de la Biblioteca de Catalunya), en funcionament des de 1401.


Domènech i Montaner va projectar un complex de 48 edificis repartits en el terreny que l'antic Hospital de la Santa Creu havia adquirit a la "muntanya Pelada", al nord de la Sagrada Família. Va pensar en una xarxa de construccions distribuïdes com si es tractés d'una petita ciutat, amb carrers, jardins, una església, el monestir de l'orde que gestionava l'establiment i el pavelló quirúrgic al mig. Tots ells, connectats per una xarxa de 2 quilòmetres de passadissos subterranis.

D'aquesta manera s'humanitzava l'entorn en què hauria de viure el malalt durant el seu període d'hospitalització, rodejat d'arbres, amb aire fresc i l'entrada de llum natural a l'interior dels pavellons, a més del color que aportarien els diferents elements constructius projectats. Els principals materials emprats en l'obra van ser el maó, la ceràmica vidriada i el ferro forjat.


L'edifici de l'Administració, ubicat a la cruïlla dels carrers Sant Antoni Maria Claret i Cartagena, va ser el primer que es va començar a construir. Es va acabar al 1910.

Interior del pavelló de Sant Leopold, a començaments del segle XX
Estat actual del pavelló de Sant Rafael, en plena fase de rehabilitació
Els passadissos subterranis permetien traslladar pacients entre dependències
Escultura de Pablo Gargallo

L'exterior dels edificis es va decorar amb columnes, capitells, amb murals de Mario Maragliano i escultures de Pablo Gargallo. El complex es va construir en 2 fases. La primera, entre 1902 i 1913, la va dirigir directament Domènech i Montaner. La segona, entre 1920 i 1930, la va dirigir el seu fill, Pere Domènech i Roura. Del total de 48 edificis projectats només se'n va construir la meitat, la més propera al carrer de Sant Antoni Maria Claret.

La part a tocar de la Ronda del Mig és on s'ha aixecat el nou Hospital, ja en funcionament. Les velles dependències modernistes, avui en fase de restauració, acolliran la seu de la Unió per la Mediterrània i la Universitat de les Nacions Unides, entre d'altres organismes.

dissabte, 21 de gener de 2012

Comencem!

La vida d’urbanització havia transformat el barri... El comerç s’engrandia, s’eixamplava... Els comerciants a l’engròs quasi tots vivien en pisos, en pisos moblats, entapissats i encatifats com si fossin uns ministeris… Els paletes no paraven d’encastar adornos i flors de pedra i cal·ligrafies de bulto allí on hi havia un pany de paret; els ferrers forjaven arreu ferramentes amb dragons, amb aligots, amb patums, amb flors d’enciam simbolistes i fulles de bròquil estètiques, i allí on veien una barana hi carregaven l’adorno… i fusters, arquitectes i manyans o carregaven les cases o en feien de carregades, i com més guarniments hi feien i com més les turmentaven més contents estaven els amos i més lloguer en feien pagar…

Santiago Rusiñol descrivia així a l’Auca del senyor Esteve (1907) la transformació de la Barcelona de fa poc més d’un segle. Transformació urbanística, però alhora, política, social i econòmica. El Modernisme en va ser una de les banderes. És gràcies a les obres d’aquest moviment cultural que avui podem intuir i estudiar un temps ja perdut; en què les ciutats creixien i es posaven de gal·la, en què la burguesia s’enriquia i marcava distancies amb la classe obrera. En què l’esplendor, en totes les seves expressions, era una forma de vida i senyal de progrés.

Retalls del Modernisme pretén ser una finestra oberta a aquella època. Petites pinzellades d’un món que hem sabut conservar en molts punts de Catalunya. Un trajecte per admirar i homenatjar aquells dies, les dones i els homes que els van gaudir. Als artistes que els en van decorar l’escenari.